CONTRA TOT/S
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quan va irrompre amb força en el panorama estatal l’ideari ultradretà, una de les seues proclames més recurrents era la de combatre la idea del canvi climàtic, una qüestió adduïda pels fanàtics/terroristes mediambientals segons el seu líder. I, amb ella de la mà, l’Agenda 2030 que ha anat permeant -almenys en educació- tots els esglaons de l’ensenyament seguint les directrius del govern de coalició en connivència amb les directrius emanades de la Unió Europea. En realitat, un fet, el del canvi climàtic, que -almenys en l’Europa comunitària- fins fa relativament poc formava part de l’ADN de les seues polítiques com a bandera de l’aposta per les energies netes i la descarbonització progressiva.
Tanmateix, primer per la invasió russa d’Ucraïna, més tard pel genocidi palestí, després pel segrest de Maduro i el que això suposa, i ara mateix per la guerra a l’Orient mitjà, en tots els casos esmentats amb les energies fòssils enmig (també a Palestina, no ho oblidem), la UE s’ha anat plegant als designis emanats de la Casa Blanca (o de Mar-a-Lago, que per al cas és el mateix) i, com ja sabem, “donde dije digo, digo Diego”. La prova la tenim en les (contra)manifestacions de Von der Leyen, la màxima autoritat política comunitària. En veritat, un colp més, duríssim, pel que fa a a la idiosincràsia i autonomia concentrades a Brussel·les quan algunes veus autoritzades sostenen que aquest segon mandat de Trump suposa el colp de gràcia a la seua personalitat i el seu funcionament.
Tornant al principi, amb el sector agropecuari en continu peu de guerra, darrerament per la firma del tractat bilateral amb Mercosur i abans pels aranzels estatunidencs, però ara per la sobtada pujada dels carburants i fertilitzants, la formació d’Abascal -com altres de pelatge semblant a la UE- va recollint centenars de milers de vots del sector primari, els quals, conjuntament amb els procedents dels més joves i d’altre pelatge, esdevenen una bomba de rellotgeria en clau interna que, en qualsevol moment, pot escatar-nos a la cara. El País Valencià ja ho experimenta de debò, però aviat ho farà Extremadura, Aragó i Castella-Lleó en clau interna, d’anar per casa vaja. Per no esmentar la comunitat madrilenya, en què l’Ayuso fa de proa del PP sense necessitat de comptar amb VOX.
Només queda -a banda d’altres autonomies- que la balança electoral a nivell estatal confirme definitivament la deriva mampresa regionalment i col·loque en La Moncloa a Feijóo i Abascal. Sengles líders proamericans, proisraelians, bel·licistes, neoliberals, antiecologistes, defensors de l’autarquia, antiimmigrants… Tot el contrari del que, fins avui, defensa genèricament l’executiu malgrat la seua extrema debilitat.
Contra tot/s és el que propugnen sense cap empatx Trump, Netanyahu, Putin i, a la defensiva, el règim iranià, però no solament ells, també ho fan no pocs polítics que -com els adés esmentats en clau casolana- van adherint-se obedients al desgavell com a comparses panxacontents, ¿a la recerca d’un món millor?
Per cert, i com a guíndola, a banda dels estralls que pateix la població civil en els conflictes hi haguts -mai ponderats en la seua extrema gravetat- i, a més, els seus efectes en l’economia (els que més preocupen als mitjans de comunicació sense cap gènere de dubtes), ¿algú ens informa -encara que siga de passada- dels gravíssims danys mediambientals ocasionats per aquestes guerres? ¿Algú es preocupa per la vida més enllà del gas i el petroli? Quin menyspreu per la salvaguarda del planeta en el seu conjunt, què terrible és l’ésser humà quan només pensa en el poder i en efímers guanys a curt termini!