A bon temps, millor cara
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Ara que ja no semblen ser tan precises les mascaretes només començar l’estiu, m’he permès una derivació del conegut refrany “A mal temps, bona cara”, una versió adaptada a les circumstàncies del dia a dia. Si a finals de desembre de l’any passat començà a subministrar-se la vacuna i a hores d’ara va avançant la seua administració entre la població, les nostres autoritats només han tardat sis mesos en veure el got mig ple i autoritzar llevar-se-la en espais oberts sempre que es guarde la distància de seguretat.
Tanmateix, encara estem lluny del 70% de vacunats que vaticinaven des del govern central i més encara de la immunitat de ramat com a panacea. Em sembla que, a més de les esperançadores xifres a la baixa de malalts (sobretot crítics), l’objectiu era també no perdre del tot la campanya estiuenca, com esdevingué fa un any, veritable dinamo econòmica d’un país de serveis mentre no falte el reclam de sol i platja.
Lluny queden les objeccions d’alguns, vull dir ministres, a aquest model de turisme que vingué fa dècades per a quedar-se a l’ombra de beneficis ràpids encara que fos a costa de depredar el medi natural nostrat. El litoral valencià és l’exemple més proper en què poder comprovar els seus efectes entre miraculosos i perniciosos a parts iguals del que pocs es deslliuren de forma activa o passiva.
La immediatesa que envolta les nostres vides fa que ens fem servir de prioritats i, entre elles, avui la que predomina sens dubte és prescindir del complement que ens ha acompanyat durant la travessera del desert per allò de preservar la salut. Una mena d’alliberament que s’emmarca en el carpe diem en què anem capficats per allò de recuperar el temps perdut, com si no hi hagueren més estius, sol, platja i muntanya.
En aquest context, els nostres joves, potser els que més hagen patit aquesta barrera comunicativa junt els més grans, han estat els primers en botar-s’ho tot i no deixar anar ni un segon més malgrat no estar immunitzats. Reunits en concentracions de tota mena i en qualsevol lloc són el col·lectiu –juntament amb els turistes low cost que ens visiten amb idèntic propòsit- sobre el que es va a esquerdar la pandèmia i els seues efectes directes i col·laterals, al remat el contrapès a la mesura i la responsabilitat, que a molts els van a amargar les vacances (in)directament i, qui sap, si també saturar els hospitals amb les seues UCI i seguir estressant els sanitaris.
Salvem la campanya turística però no a qualsevol preu. Que es cree treball però no de qualsevol manera. Que les empreses que viuen del turisme obtinguen beneficis conscients que els serveis públics són cosa de tots: manteniment de passejos, jardineria, neteja de platges, boscos i barrancs, gestió de les deixalles, consum d’aigua potable, seguretat ciutadana, ambulatoris i hospitals, (aero)ports… Al capdavall, anem o no a la costa o la muntanya, tots paguem la factura social/mediambiental perquè els tour operators i similars guanyen diners a mans plenes. Els turistes se’n van deixant-se unes divises però els que ací ens quedem carreguem de debò amb els costos de l’èxit d’uns quants. Tot i això, el que ara prima és “A bon temps, millor cara”, ja ho veuen, la resta, què importa ara? Així ens va a tots plegats.