A propòsit del pintor Cortina
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El pintor decimonònic Antoni Cortina Farinós va nàixer a Almàssera el 16 de febrer de 1841 en el si d’una família de llauradors. Fill primogènit d’Antoni, de Meliana, i de Maria, d’Almàssera, al que seguiren dos germans més, ben prompte començà a ajudar el seu pare com a carreter, tasca que feu que se’ls coneguera amb el malnom dels fematers.
Conta el baró d’Alcahalí –en referir-se a la seua infantesa- que l’afició del menut al dibuix era tal que “… con un carbón y en forma incorrecta diseñaba cuantos asuntos le venían en mientes”. Sembla que molt prompte cridà l’atenció la seua habilitat, ja que es matriculà l’any 1851 en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. Allí fou deixeble de l’escultor i professor Antoni Marzo Pardo (1802-1867) i amic i protegit de Joan Dorda, mentre convalidava el treball matinal amb la formació artística per les vesprades. Etapa d’aprenentatge en què també va rebre la inestimable ajuda de l’escultor Rafael Alemany.
Cortina va obtenir una pensió de tres mil reals de l’Ajuntament de València per a prosseguir els seus estudis fins els vint anys, ja que posteriorment va ser pensionat per a perfeccionar estudis a Roma; a la qual va renunciar després d’una breu estada.
Novament a València mostrà la seua habilitat en la confecció de vestits regionals, així com en la decoració de carrosses i en la innovadora aplicació de cera als rostres dels ninots fallers cap a 1863.
El jove Antoni –que va eludir el servici militar- era conegut com ‘el bataller’ pels seus companys, atesa la seua facilitat per a esbossar escenes bèl·liques, mentre que Boix lloava la seua rapidesa en el traçat.
Entre els anys 1885 i 1890 desempenyorà el càrrec d’ajudant de càtedra de l’assignatura de Dibuix Lineal en l’Escola de Belles Arts, potser meta de la seua aspiració professional, seguint l’opinió de Ruiz de Lihory. Participà en les Exposicions de Belles Arts de 1858 (Nacional), amb un bust de guix de Joan Plaza, i Regional de 1867.
El polifacètic artista va contraure matrimoni amb Francesca García de Mora Belenguer, nascuda a València i domiciliada en el cèntric carrer de Cavallers, on Cortina establí la seua vivenda i estudi; fruit del qual van nàixer tres fills, Antoni, Francesc i Maria Assumpció.
Amic de Muñoz Degraín, Sorolla i Blasco Ibáñez, Cortina va ser objecte de nombrosos elogis, especialment dels dos últims.
Antoni, desenrotllant plenament la seua predilecció per la pintura, va acudir el 1890 a Madrid per opositar a una càtedra. Domiciliat en una mansarda del carrer de La Palma va trobar la mort en estranyes i confuses circumstàncies el 6 de novembre d’eixe mateix any. Segons l’acta de defunció –coneguda per les investigacions de Consuelo Llopis-, aquesta es produí per “congestión cerebral”.
El pintor Cortina fou soterrat dos dies després en el cementeri de l’Arxiconfraria Sagramental de Santa Maria de la capital de l’estat. Gràcies a una subscripció popular feta pel Cercle de Belles Arts i a la cessió d’un lloc al cementeri municipal per l’Ajuntament de València, les despulles de l’artista foren traslladades el 7 de juny de 1897.
Com a pintor, Antoni Cortina deixà mostres suficients d’allò més significatiu del seu estil, caracteritzat a grans trets per l’espontaneïtat, la frescor i l’exuberant fantasia. També va desenrotllar la seua faceta de decorador en pintar les esglésies de la Beneficència i Sant Bartomeu –desapareguda- a València, l’església de Sant Roc d’Oliva i la del Santíssim Sagrament d’Almàssera, a més del saló del Café d’Espanya de la capital –també inexistent.
Algunes de les obres més conegudes del pintor hi són al Museu de Belles Arts Sant Pius V de València, com els retrats del “Doctor Aparicio amb la seua esposa” i del “Mestre Penella”. Altres de què tenim noticia ho són “La conquesta de València”, “La tempesta”, una “Immaculada Concepció” en l’església de Burjassot i “… una preciosa tabla bizantina del Salvador que restauró para regalo a la iglesia de su pueblo natal…” –segons l’escriptor abans esmentat-, encara que la doctora Llopis ha demostrat que no és una restauració en trobar l’esbós, donat al museu valencià amb bon criteri.
Per finalitzar reproduïm les paraules de Sorolla en referir-se a Cortina: “… Valencia había perdido un gran hombre y la Academia de San Carlos un posible y excelente director…”.