A voltes amb la pandèmia i les seues (in)certeses

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Diumenge passat uns milers de ciutadans van manifestar-se a la capital d’Espanya per allò de la desconfiança que en ells suscita tant la pandèmia com les mesures que van prenent-se des del proppassat 14 de març. Un escenari de protesta que ha vingut repetint-se en alguns països del món, com per exemple els EUA o Alemanya.

No obstant això i la lògica preocupació i l’enrenou que el tema ocasiona en l’àmbit privat i col·lectiu, és com a mínim ben curiós que els polítics, els sanitaris i, molt particularment, els mitjans de comunicació hagen tancat files, que és com dir adoptat unívocament la mateixa postura. Si excloem els sanitaris, atesa la seua solvència professional, i la classe política (estranyament de vacances), la premsa -o el tercer poder- és la que manté encesa la flama de la noticia i, amb ella, l’atenció constant de la societat en ple mes d’agost. Però el que més sorprèn de tot és la seua militància, vehemència i dogmatisme a l’hora d’informar-nos sobre l’evolució del virus, fins el punt de no qüestionar-se el tenor de moltes de les noticies que, com una allau, tard o d’hora acabem consumint tots plegats (i no estem parlant de les fakes news, que conste).

Així ha estat des de poc abans de l’estat d’alarma, així és a hores d’ara i, es de suposar, així serà en avant. Dic tot açò perquè no deixa de estranyar-me la manca de (auto)crítica dels grans mitjans de comunicació i, amb ella, l’adopció d’una veritat absoluta que no admet fissures ni tampoc reflexió quan, uns per altres, tothom té el cor en un puny tant per les seqüeles de la pandèmia com per les seues nefastes conseqüències de tot tipus i condició.

Des d’un principi, allò que millor funcionà per tal de conscienciar la població fou estendre la por cap un virus invisible i gairebé desconegut, després atenuar-la una mica per allò que hi ha altres parents seus pul·lulant pel globus terraqui, més tard comparant-lo amb el de la grip (causant de no poques morts cíclicament a pesar de la vacuna), després dubtar de la conveniència o no de la mascareta (en un principi no necessària i un poc més tard imprescindible), seguit de la reclusió i d’un munt de mesures de seguretat depenent del que el coneixement científic va testant en publicacions de prestigi mundial (¡?). No parlem de la vacuna miraculosa que no hi ha dia que ocupe el seu lloc privilegiat en els telediaris i la premsa, si m’ho permeten una autèntica vergonya en la substància (la carrera indecent per a obtenir-la primer) i en la forma (les informacions contradictòries sobre la seua efectivitat i els seus efectes secundaris). Al remat un desgavell sense filtre que va ocupant noticiaris, paper i webs per allò de traure-li profit en les quotes d’audiència, que, no ens enganyem, és el que més interessa als seus consells d’administració i accionistes.

Per cert, ¿sabem com evoluciona la crisi sanitària a la Xina? No massa, ¿veritat? ¿I a l’Àfrica o d’altres parts d’Àsia? Tampoc. Ara, allò important és fer-se ressò dels seus efectes a Europa occidental, sobretot pel turisme i el joc que dóna a nivell econòmic, i a Amèrica, la llatina i la del nord, per afinitat cultural i per estar en joc pròximament la presidència de la potència ianqui.

Mentrestant, ací, a casa nostra, els ambulatoris segueixen atenent telefònicament (més encara pel recés estiuenc), acumulant milions de consultes presencials, anàlisis clínics, teràpies… que, a bon segur, agreujaran les patologies dels malalts i que poden derivar (o ja ho fan directament) en casos de difícil resolució present i futura; per no parlar de la paralització d’un pla de xoc que ja anava més que endarrerit. Són, al capdavall, les altres víctimes anònimes de la pandèmia, eixes que no rebran cap homenatge públic en faltar per altres símptomes que no són els de la COVID-19. Em pregunte obertament per què aquest efecte col·lateral que va més enllà d’allò noticiable (ja saben “no deixar que una bona noticia llaste un titular”) no obté l’atenció que mereix atesa la paràlisi de l’atenció primària i les víctimes que ocasiona.
Vivim en un món definitivament molt millorable, sobretot a nivell informatiu, d’això no hi ha massa dubtes (no és el mateix qualitat que quantitat).

No per més insistència ni per majors rànquings d’audiència és més veritat allò que ens conten. La credibilitat no hauria d’entendre de xifres ni del rostre o la mà de qui ens parla o escriu, ni dels beneficis econòmics que reporta a uns quants, sempre uns quants, tampoc de la ideologia que empara a un determinat grup. La credibilitat hauria de fonamentar-se en la veritat i per arribar a ella, a més de competència i solvència professional, fan falta grans dosis d’humanitat.