Arbres monumentals al bell mig de l’horta, un patrimoni natural d’excepció

Albert Ferrer Orts- Universitat de València

Al segle XVIII, ja deia el botànic Cavanilles de l’horta septentrional de València, entre Almàssera i Museros, “Todo el suelo se aprovecha en este recinto delicioso; las huertas se suceden sin interrupción, y las cosechas sin pérdida de tiempo. Son allí los hombres tan aplicados al trabajo, que el campo parece ser su habitación y sus delicias: verdad es que la tierra les corresponde con ricas y abundantes cosechas”; una realitat que, pel que fa a Meliana en concret, reafirmava en iniciar-se el segle XX el metge Durán: “(…) es una planicie, cultivada en su totalidad por la mano del hombre. Unicamente en los cauces de las acequias y en los márgenes de los campos, logran crecer las especies espontáneas, formando un tupido césped que aprovecha el pastoreo, pues en los campos, donde la saña del labrador las persigue constantemente como parásito perjudicial para las especies útiles, pocas veces alcanzan su completo desarrollo”. Descripció que ve a retratar aquest cèntric indret i que comparteixen també, per exemple, termes municipals com els de Foios, Almàssera i Alboraia.

Tal com ara esdevé, per poc que siguem observadors, el paisatge que les diverses hortes dels pobles esmentats ofereix és el d’una mena de catifa multicolor en què les diverses tonalitats verdes i marrons s’escampen pertot arreu fins a fondre’s amb l’intens blau marí de la Mediterrània. Un indret en què la major part de les sèquies ja no són de fang i brossa sinó d’obra, quan no s’han alcadufat, i els pocs arbres que hi apareixen segueixen els conductes centenaris de l’aigua, els camins o en els marges dels camps.

L’arbre, tret del seu caràcter fruiter (figueres, parres, palmeres datileres, llimeres, tarongers, magraners, bresquilleres, albercoquers, nesprers…) o, en altres temps, productiu (oliveres, garroferes i moreres), no ha arrelat en aquest medi secularment antropitzat exceptuant casos molt concrets, quasi testimonials, que són producte –si m’ho permeten- d’un petit miracle. Una excepció a què el vianant no acostuma a donar cap importància i, menys encara, les autoritats municipals per allò que no formen part ni de parcs ni tampoc de jardins de disseny que oxigenen els pobles. Tanmateix, eixos exemplars –centenaris en alguns casos- segueixen enlairant les seues vetustes branques al cel i reverdint en primavera com si reclamaren l’atenció que mereixen, com a talaies que són de la memòria que no es resigna a morir.

Olivera centenària del motor del Quinzet (Meliana)          Arbres deixats a la seua sort, sense esporgar, agredits constantment pel formigó i l’asfalt urbanitzador, en no pocs casos eliminats cruelment de la faç de la terra que fecundaren durant generacions, però en altres circumstàncies nascuts mercè al progrés com els que encara esguiten les estacions de l’antic trenet. Alguns d’ells són propietat privada en horts i alqueries, però altres segueixen custodiant antics vials i els cursos cadenciosos de l’aigua dolça cap a la mar. Arbres majestuosos reblits de fauna on refugiar-se del sol, en què  els nostres avantpassats ballaren les tarares, festejaren i, fins i tot, feren tractes comercials.

Avui, en què la moda dels carrils-bici sembla una forma sana i ecològica d’aturar la contaminació i apropar la natura domesticada als urbanites, mercè als quals hem tornat a passejar per les artèries de la vida i assaborir els colors i olors de la terra, els nostres pocs arbres –centenaris en algun cas, com ja hem dit- segueixen immòbils el curs de les estacions observant-nos en silenci, sense resignar-se a defallir a pesar que quasi ningú els veu o els vol veure ni els presta cap atenció.

Ells, que han estat i són el testimoni primmirat del llaurador i de les seues collites, de tempestes, gelades i calamitats des de temps immemorials, mereixen alguna cosa més que la indiferència i aquestes sentides línies que no pretenen una altra cosa que sacsar les consciències i, si pot ser, que els considerem com a monuments naturals únics i irrepetibles que són. No en tenim uns altres ni tan bells ni millors de què fer gala, com tampoc fa falta que esperem al 21 de març (Dia Internacional del Bosc) ni al 28 de juny (Dia Mundial de l’Arbre) per a celebrar-los diàriament.