Bamian, símbol de la barbàrie que no cessa
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quan en les acaballes de 1979 l’exèrcit soviètic inicià la invasió d’Afganistan poca cosa sabíem d’aquell país abrupte que va recórrer Alexandre el Gran en el seu afany impulsiu per arribar a Índia. Gairebé no res. Començàrem a tindre noticia d’ell quan les tropes de la URSS fracassaren estrepitosament el 1985 com a preludi del seu ensorrament com a estat plurinacional durant 1989. Un conflicte sòrdid i fosc propi dels últims episodis de la Guerra Freda en què els EUA prestaren generosa ajuda i formació militar al règim talibà i els guerrillers musulmans que anaren en la seua ajuda amenaçats pel seu contrincant comunista en el tauler mundial. D’aquell temps data la figura de Bin Laden i Al-Qaida, com és conegut pel conjunt de l’opinió pública.
Aquell escenari bèl·lic, però, no acabà per als afgans amb la retirada de l’exèrcit roig. Es va reactivar de sobte quan l’11 de setembre de 2001 esdevingueren els atemptats en territori nordamericà i l’aleshores president, George W. Bush, comandà l’operació militar internacional que tornà a envair el país asiàtic, tal com feu amb Iraq per allò de l’existència segura d’armament nuclear. Les forces d’ocupació s’enfrontaren de bell nou als naturals d’aquell territori hostil –com els soviètics abans- amb l’excusa de la seua participació en la planificació dels mateixos.
Mentrestant els occidentals ‘posaven ordre’ en aquella regió i pretenien occidentalitzar aquells islamites radicals, l’ambiciosa operació començà a trontollar per alguns factors coneguts: a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, Sadam Huseín fou ajusticiat i Bin Laden mort a Pakistan. Des d’aleshores, tant Obama i Trump com, finalment, Biden han anat replegant tropes fins la retirada definitiva que a hores d’ara es produeix davant del caos més absolut.
Dos dècades més tard d’aquella decisió qüestionable, els talibans s’han fet amb tot el poder de nou i la pretesa occidentalització d’Afganistan els va a costar ben car a milers dels seus habitants mentre retorna l’islam més radical i intolerant. El que hi havia abans de soviètics, americans i col·laboradors que -com Espanya, sense anar més lluny- hi participaren torna a la palestra, però ara amb set de venjança i ajust de comptes. Les imatges d’aquests dies són prova fefaent del desori i de la vergonya.
Tanmateix, aquell país remot es feu un lloc en els informatius del món sencer quan les seues autoritats ordenaren la demolició calculada, amb dinamita i dispars de tancs, dels coneguts com a Budes de Bamian. Una destrucció iconoclasta adreçada a la humanitat sencera que no deixava de ser l’anunci luctuós d’una manera de viure la religió i practicar-la fil per randa. De res serví el clam internacional, inclosos països musulmans, i els precs de la UNESCO perquè no es perpetrés la barbaritat. 1500 anys després de la seua execució només quedaren els buits tallats en pedra com a taüts que preludiaven el pitjor. Quelcom que la comunitat internacional ha tractat de recuperar mercès la tecnologia i que ara passarà –no sé si definitivament- a una altra vida.
Tornant al principi, el totpoderós Occident es feu present a l’Orient perquè tot seguís pitjor: a Al-Qaida el succeí l’Estat Islàmic, les invasions d’Iraq i Afganistan culminaren amb la guerra a Síria i, ara mateix, els talibans hi són a Kabul. Per no esmentar que, més a prop d’Europa, Líbia esdevé una altra incògnita després del derrocament de Gaddafi per una altra coalició internacional, dirigida per les potències i adlàters de sempre, i, més a l’Est, Pakistan sembla una equació per resoldre permanentment. De Turquia millor no dir res com tampoc de Rússia, que pesquen en aigües tèrboles sempre que poden. Ni que parlar d’Israel, en permanent disputa (el substantiu es benèvol) amb els seus veïns, o Aràbia Saudita, la potència regional que a hores d’ara intervé en Iemen i, de forma més soterrada, allà on faça falta.
Els Budes de Bamian esdevenen el símbol de la barbàrie que no cessa, darrere de la destrucció dels quals s’amaguen infinitat d’aberracions instigades per l’intervencionisme abusiu de les potències occidentals i l’integrisme a ultrança dels seus contrincants. Entre els uns i els altres, com sempre, resta el poble pla, que veu amb impotència i pateix de debò tant als uns per la seua arbitrarietat com als altres pel seu radicalisme. Les dramàtiques imatges inspirades en la por ho mostren fefaentment.
Ací, a casa nostra, ja tenim prou amb la COVID, les vacances, l’estiu, la calor sufocant, els incendis i el canvi climàtic. ‘Cada loco con su tema’, que d’això es tracta.