Banquers o usurers?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’altre dia me comentava una persona pròxima el que li havia succeït en una sucursal qualsevol d’un banc que no ve a conte referir. Havia anat al seu caixer automàtic a fer unes transferències de poca quantia quan, en equivocar-se en la primera d’elles, decidí entrar a solucionar-ho amb atenció personalitzada. Anà directament a la caixa, explicà el problema i l’empleat li va dir que –de solucionar-ho ell mateix- l’operació li anava a costar 30 euros (precisament la quantitat que havia transferit erròniament). En semblar-li un servei extremadament car, optà per deixar-ho estar i executar les tres transferències pendents per mitjà del treballador de banca que l’atenia.

Després de vora mitja hora i generar una cua d’espera que no hi era quan entrà al local, realitzà amb èxit sengles operacions i, en rebre els justificants mecanitzats, sol·licità que qui l’atenia li posés el segell bancari en els tres documents. El caixer li va dir llavors que eixe exercici li anava a costar 6 euros per full. Després de demanar explicacions sobre la comissió a cobrar per només estampar el segell corresponent, sent clienta de l’entitat financiera, optà per fer-ho només en dos d’ells, quedant-se un tercer per segellar.

Aquest afer sense gaire importància que narre resumeix amb claredat el paper que desenrotlla hui la banca, en línies generals. No totes les entitats són igual, però sí les totpoderoses. Des de fa dècades han estat reduint planter tant se val en època de bonança com de crisi fins eliminar quasi d’arrel l’antiguitat professional dels empleats que van quedant, consegüentment han prejubilat desenes de milers de treballadors amb el vist i plau de l’autoritat competent –és igual el seu color polític i/o ideologia- malgrat l’estat preocupant dels comptes de la Seguretat Social, han tancat milers d’oficines i caixers i més que en tancaran en dates pròximes, han despersonalitzat del tot la relació amb la clientela i els usuaris derivant-los per sistema als caixers de les oficines i cobren, només pel manteniment dels comptes, comissions decididament exorbitants, ja no esmente els que s’arroguen per beneficiar-se d’altres serveis pròpiament financers (targetes, transferències…), és igual que aquests siguen de naturalesa virtual, online si volen.

S’ha arribat a tal punt que sovint me pregunte si parlem de banca o seria més apropiat parlar directament d’usura. Sobretot, veient que els beneficis anuals que generen aquestes entitats superen els dels anys precedents, torne a dir amb crisi o sense ella, quan aquests escandalosos superàvits no estan recolzats en cap ètica professional ni en el benefici a la clientela, al remat la que –a banda dels accionistes- sosté els seus negocis.

El progrés tecnològic l’han aprofitat aquests emporis (a vegades amb peus de fang si girem la vista arrere) per a monopolitzar la banca amb el menor personal, sucursals i caixers automàtics possibles i cobrar comissions a destall, fins i tot, per custodiar els pocs diners que dipositem incauts en les seues mans. Un autèntic desgavell que s’hi agreuja sobre manera quan constatem uns per altres la despersonalització de què fan gala, per allò de llevar-se de damunt usuaris no massa exigents pel que fa als serveis que presten.

El BBVA, Santander o CaixaBank, posem per cas, s’han anat berenant, amb el beneplàcit còmplice del govern de torn (sempre extremadament lax i condescendent amb el poder econòmic), altres bancs i caixes d’estalvi grans i menuts, incentivant indecentment prejubilacions a edats impensables per a la resta dels mortals i endossant-nos els seus costos sense cap mena de compassió, per si no hi hagués poc.

Llàstima que cap partit polític de dreta o esquerra, nacional, nacionalista o independentista de l’arc parlamentari estatal o autonòmic pose de veres el crit en el cel davant d’aquesta praxi indecent tan esbiaixada com reiterativa que no té fi. Ells, ja se sap, tenen altres prioritats (in)confessades com salvar el sistema financer espanyol de les seues pròpies malifetes consentides buidant-nos les butxaques de la xavalla (calderilla) que ens va quedant a mesura que transcorre el temps i perdem drets a correcuita.

Com a guindola del pastís, no és d’estranyar que els grans grups mediàtics estatals –tan independents i lliures com diuen que són- acaben per lloar els banquers de raça, arribant alguns d’ells a batejar-los com a l’home de l’any, l’espanyol del segle, la dona més influent… i altres lloes per l’estil. El que hi ha que viure, veure, llegir, escoltar i, en definitiva, patir.