BENEÏDA PERIFÈRIA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Històricament, sobretot des del regnat dels Reis Catòlics ençà, l’impuls centralista ha estat un dels principals objectius tant d’aquells sobirans com dels seus successors i, alhora, dels qui han ostentat responsabilitats polítiques d’ampli espectre sota el seu paraigües legislador. Una malaltissa atracció centrípeta impulsada per Castella que començà a tindre els seus efectes més palmaris amb Carles I i Felip II, malgrat que no assolirà el seu cim superlatiu fins l’arribada de Felip V. En realitat, una evolució in crescendo de la centralitat en mans de Trastàmares, Àustries i Borbons, o, si ho prefereixen, el triomf definitiu del centre sobre la perifèria, de la unicitat sobre la diversitat, en definitiva del singular sobre el plural, que per al cas és el mateix.

Acceptar grosso modo aquest estat de les coses no és faltar a la veritat, més bé un saludable exercici d’història i, al seu torn, de memòria històrica, conceptes que no són la mateixa cosa encara que ho pareguen i, per això mateix, es confonen amb massa freqüència.

Aquest començament, però, no ve a compte de les conseqüències que aquest estat de coses ha ocasionat a la convivència secular d’uns i d’altres, centralistes i perifèrics, els castellans i la resta –en alguns casos conjunció-, sinó per la riquesa que la diversitat proporciona a pesar d’aquests tires i arronses –a vegades dramàtics- que mai no acaben de resoldre’s en benefici del comú, de tots plegats.

Aquesta polarització, posem per cas, també s’arrossega en camps com els de la història i la història de l’art, i com s’ha vist aquesta complexa dualitat per la historiografia al llarg del temps. Un fenomen en què, malgrat que s’ha avançat de forma notable, segueix considerant des d’ambdós disciplines la preeminència d’un determinat relat unívoc per sobre d’un altre de caire polifònic. Al capdavall, un discurs farcit de clevills que segueix distorsionant la recerca de la veritat en ares d’una visió immobilista i certament petrificada, malauradament.

En aquest context general, València i el seu regne començaren a integrar la clara del rovell de l’ou –per dir-ho col·loquialment- a partir de l’esclat de la Germania, sobretot quan –per enèsima volta- el clam d’una bona part de la seua societat quedà ofegat per la força de les armes. Aquest conflicte, una guerra civil no exempta de la decisiva intervenció castellana, suposà, a més d’una duríssima repressió, la fi d’un llarg període de prosperitat cosmopolita que tenia les seues arrels molts anys abans, quan la Mediterrània esdevenia sinònim de riquesa i l’aventura atlàntica era només cosa dels portuguesos.

L’arribada dels castellans a la cort en 1412 no feu sinó posar el colofó a allò que s’ha vingut a denominar el Segle d’Or; una etapa que, culturalment, s’allargà més enllà de la Germania a mesura que la castellanització s’imposava. Atès que no foren els monarques de la Casa de Barcelona els que replegaren aquest substrat llargament covat en aquesta colònia sinó els que heretaren la corona a Casp. Una contradicció? Més bé una evolució lògica dels esdeveniments que abastà els segles XV i XVI.

Lluís Dalmau, ‘Verge dels consellers’, 1443-1445, MNAC, Barcelona

De fet, a nivell purament artístic, la vinguda de nous vents renovadors des d’Itàlia seguiren arrelant al cap i casal mentre la idiosincràsia de la seua societat era plenament tardo-gòtica, passada pel tamís hispano-flamenc de gran èxit en aquell temps llunyà. Més que una contradicció, una mena de bilingüisme i fins i tot d’hibridisme de llarga durada fins que allò purament mediterrani s’acabà imposant a allò pròpiament nòrdic, com prèviament havia esdevingut en la península dels Apenins.

No s’entén sinó així la presència a València entre els inicis del Quatre-cents i el començament del Cinc-cents d’artistes italians o d’hispans formats a Itàlia, com tampoc la importació d’obres d’art d’aquelles contrades i, menys encara, la conformació progressiva d’un estil propi a recer de la novetat. Encara que, en el segle XV en particular, notables obradors casolans conrearan a la perfecció i èxit contrastat els assoliments madurs de l’ars nova flamenca; quelcom semblant a la nova onada septentrional que arribà més tardanament, a les portes de l’equador de la nova centúria en el fabulós equipatge de Mencía de Mendoza, ja com a duquessa de Calàbria.

Una dualitat enriquidora que fou crucial per al desenvolupament de la pintura i l’escultura –més afins a l’influx meridional a mesura que avançava el segle XV- i també per a l’arquitectura –ancorada en postulats clarament medievals d’inspiració tant mediterrània com nòrdica, atesa la maduresa i virtuosisme dels seus artífexs.

Giuliano di Nofri, ‘Salomó rebent a la seua mare’

Així ho palesen obres excepcionals com les que realitzaren els florentins Giuliano di Nofri, en els relleus del rerecor de la Seu (1417-1424) -amb col·laboració dels valencians Jaume Esteve i Antoni Dalmau pel que fa a la maçoneria-, avui part del retaule del Sant Calze [vegeu les imatges de capçalera i tercera, respectivament]; i Niccolò Delli, en la mostra que deixà del seu quefer, col·locada també en l’antiga aula capitular (1469-1470); els també italians Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano, en la capella major (1472-1481) [vegeu la darrera imatge]; el pisà Bernabeo di Tadeo di Piero de Pone, amb els valencians Francesc Cetina, Jaume Castellnou i Agustí Nicós, en l’antic retaule major d’argent (1507); o els manxecs Fernando Llanos i Fernando Yáñez -col·laboradors de Lippi i Da Vinci-, en les portes de l’esmentat retaule (1507-1510). No cabien més novetats en un dels edificis paradigmàtics del gòtic, el qual havia donat cabuda –almenys entre les que coneixem- a una successió de fites sense parangó en terres peninsulars. Adobades, si se vol, amb el retaule del Baptisme de Crist de Joan de Joanes, col·locat enfront mateix de la pica baptismal (1535); al capdavall l’expressió plàstica d’àmplia volada que demostra la influència transalpina en la pintura autòctona.

València i el reialme seguiren fidels al tardo-gòtic en versió hispano-flamenca, com la major part d’Europa occidental, per descomptat la mentalitat dels valencians; motiu pel qual el renaixement s’hi avançà a l’humanisme i no al contrari, com fins ara es creia seguint el curs dels esdeveniments a Itàlia. Un escenari, per perifèric que fos, d’una enorme transcendència peninsular en aquella constel·lació o amalgama de territoris de caire imperial.