BRUTAL I SENSE FILTRES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Segurament, el món no ha estat mai un lloc idíl·lic per a l’ésser humà, primer per les seues pròpies carències i després per la seua insultant prepotència. Què hi quedà entremig? Potser, no ho sé tampoc a ciència certa, la possibilitat de viure en harmonia amb la naturalesa i en pau amb l’espècie. Les mateixes qualitats que li proporcionà conéixer-la, adaptar-se i respectar-la en temps immemorials. És a dir, observar-la durant gran part dels dies intentant comprendre-la i viure a la seua costa consumint només allò necessari que li proporcionava en abundància. Lamentablement, vist amb ulls d’avui, allò que quedava fora del seu abast, inaccessible per inexplicable durant mil·lennis, es convertí en símbol i més tard en concepte, els quals passaren a poc a poc a guiar els humans en la seua cursa incessant per dominar l’entorn, intervenint-lo i transformant-lo sense desmai. Fins exprimir-lo, vaja.
Aquella primitiva vida basada en la supervivència de grups no massa nombrosos disseminats per la seua vasta geografia, en què la recol·lecció, la caça i la pesca els ho procuraven quasi tot, on es magatzenava només allò imprescindible en una quotidianitat nòmada, aquella dedicació a comprendre la natura indòmita i la misteriosa volta celeste anaren reduint-se fins desaparéixer quan es prescindí d’alçar la vista amb el pas dels anys i centrar-la en allò terrenal, en allò purament material. Exactament en el moment en què hi som des de fa uns quants milers d’anys, entestats en sobreexplotar del tot el medi natural i només alcem la vista pensant quan colonitzàrem alguna part de l’univers en quedar-se’ns menut el bressol. Eixe al qual seguim units, però sembla que per pura conveniència, a contrapèl.
Pegant un bot des d’aquells remots instants a l’actualitat, resumits en a penes dos paràgrafs per no avorrir al lector, el panorama no pot ser més decebedor en la línia que he expressat. Si hi havien determinades línies roges difícils de traspassar, aquestes no es que s’hagen difuminat, senzillament no existeixen davant la complicitat d’aquells que, més que viure bé, ho fem molt per damunt de les necessitats bàsiques i indefugibles, fins l’extrem de malbaratar tot el que ens proporciona benestar material, a més d’un profund buit existencial que no fa més que retroalimentar-se en moments de confusió creixent.
Ho veiem a tots els nivells, fora i ací, fins i tot al costat de casa. No fa falta rebuscar massa, més bé gens ni miqueta. El podrimer generalitzat l’encapçalen tipus d’arrogància infinita que representen, per a més inri, milions de ciutadans desorientats a consciència i confosos. Sovint lladres i criminals en les seues decisions que, envoltats de pervers patriotisme i nul·la compassió envers els que més ho necesiten, actuen amb insolent impunitat sense necessitat d’amagar-se.
Àvids de glòria efímera que endur-se a l’altre món, han posat la directa per acabar d’esquimar el planeta i fer-ho posant damunt la catifa roja de llurs residències presidencials centenars de milers de víctimes (in)directes, potser que milions en uns anys, producte de la seua embogida cursa, en part consentida i inclús aplaudida pels seus correligionaris.
Tornant al principi, ¿creu el lector que aquell avantpassat prehistòric comú que es passava el dia a la dula, perquè només consumia de la naturalesa allò que necessitava, realment ens envejaria? Probablement no, sobretot en no planejar sobre el seu cap la consciència de culpabilitat còmplice que ens sobrevola tant pel que fem com, també, pel que deixem de fer, esclaus d’un materialisme brutal i sense filtres que acabarà per devorar-nos des del garró.