Cant de cigne

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Corria 1994 quan un grup d’habitants de l’Horta Nord començàrem a reunir-nos dissabtes a la vesprada en alguns domicilis particulars, al Cafè l’Infern de Massalfassar i a la Caseta de Pepico en la Lloma de Museros. Allò que ens unia era viure en l’indret en qüestió i compartir l’estima pels nostres pobles i termes municipals en un moment en què la sarpa urbanitzadora encara no havia mostrat, ni molt menys, el seu punt àlgid. El fet que ens veiérem setmanalment gent de diverses edats, oficis i sensibilitats ja era sumar a pesar que alguns ens coneixíem de l’època d’estudiants, gràcies a freqüentar el trenet o qualsevol altre mitjà de transport local, per llaços familiars, d’amistat o purament laborals.

Aquelles quedades iniciàtiques per a la majoria venien a resumir la il·lusió i els anhels quan érem 27 anys més joves i creiem que calia fer front comú per a vindicar el patrimoni (des)conegut nostrat o en perill de desaparició. Reunions que, a vegades, s’allargaven fins a ben entrada la nit atès el munt d’experiències de què, uns per altres, donàvem compte més o menys apassionadament. Sobretot quan aquesta parcel·la septentrional de la comarca s’havia distingit per la seua agricultura fins aquell moment i l’experiència urbanitzadora no havia causat els danys de la vessant meridional, on curiosament l’IDECO era una realitat consolidada precisament per aquesta desafortunada casuística.

Aquelles reunions anaren conjugant-se amb excursions monogràfiques i reunions amb altres associacions de l’Horta Nord fins que es decidí fundar el Centre d’Estudis de l’Horta Nord, aprovar els seus estatuts, formar la primera junta rectora i, al capdavant, l’eminent filòleg llatí Josep Corell i Vicent com a primer president, així com fer bona cosa de socis preocupats per la realitat del territori. Moment en què es planificà el I Congrés d’Estudis celebrat a Meliana el 1997, esdeveniment d’especial relleu al que seguiren en el temps els també celebrats a Vinalesa el 2003 i, més tard, València-Alfara del Patriarca en començar 2011. Fites amb una gran participació ciutadana i, per primera vegada, farcides d’estudis d’investigació, exposicions, gastronomia i taules rodones on tractar obertament les diverses problemàtiques adients.

Aquesta febre legítima per (re)descobrir allò que ens singularitza deixà, a més, un reguer d’articles i notes de premsa, entrevistes, articles, capítols de llibres i llibres, denúncies davant l’Administració competent, excursions culturals, exposicions itinerants… que anaren consolidant el CEHN i fent-se conegut des de Paterna a Puçol.

Un gran esforç que quallà en una biblioteca especialitzada que mai no trobà un lloc estable on residir (l’IMC de Meliana ho fou fugaçment) ni tampoc una seu on poder reunir-se amb el suport institucional. En realitat, fou aquest un entrebanc insalvable que llastà l’operativitat de la junta rectora (cap ajuntament es feu avant, per a més inri) i que coincidí, veges per on, amb el començament de la veritable destrossa sistemàtica a gran escala de la subcomarca tant des de València com des de tots i cadascun dels seus pobles: a les pedanies de Campanar, Beniferri, Benicalap i Benimaclet (hi excloguem Massarrojos, Poble Nou, Benifaraig, Borbotó, Carpesa, les Cases de Bàrcena, Mauella, Tauladella, Rafalell i Vistavella) li succeïren sense a penes solució de continuïtat Paterna, Burjassot, Godella, Montcada, Alfara del Patriarca, Vinalesa, Alboraia, Tavernes Blanques, Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Museros, Massamagrell, Albuixec, Massalfassar, Rafelbunyol, la Pobla de Farnals, El Puig de Santa Maria i Puçol. Un despropòsit monumental que, passats gairebé 30 anys, ha canviat per sempre –per a mal i sense remei- la seua faç, el seu paisatge.

Aquells temps bojos en què nuàvem els gossos amb llonganisses (particularment famílies com els Soler o Lladró, tan valencianes elles), coincidents sobre manera amb el Partit Popular en la Generalitat i la Diputació, en què els consistoris tiraren la casa per la finestra literalment per allò de veure quin de tots creixia més en competència insana amb la resta, acabà sent el colp de gràcia per desballestar el moviment ciutadà i parir el monstre que ens tenalla, començant per no saber on acaba un poble i comença un altre i acabant per comprovar com una bona porció de l’horta històrica ha quedat soterrada davall de tones d’asfalt, formigó, rajola, ciment, jardins de disseny i algunes zones residencials. Operació de què tampoc es deslliura la Reial Sèquia de Montcada, quan hauria d’haver estat la garant de la salvaguarda de la centenària xarxa hidràulica, del rec i dels camps que d’ella depenen secularment.

Com diu el refrany castellà: “Entre todas la mataron y ella sola se murió”, encara que hi ha molt (menys que abans, és clar) per lluitar. Hauran de ser els més joves els que ho intenten -sempre i quan l’horta siga productiva i rendible, que no és poca cosa-, a veure si tenen més sort que els que un dia ho intentàrem de valent i cesse d’una vegada el creixement urbà desaforat. Conjuntura que no sembla immutar-se pel que s’observa en el cap i casal i els pobles esmentats, siguen els seus representants de caire conservador o progressista que, en aquests menesters, semblen una mateixa cosa.

Mentrestant, com una mena de cant de cigne, seguirem dient la nostra mentre tinguem forces i ens deixen fer-ho lliure i públicament.