CORRUPCIÓ A GRAN ESCALA, PERMESA I NORMALITZADA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No ens enganyem posant-nos la bena als ulls inútilment, no fa falta. L’ésser humà és corrupte per naturalesa, és igual l’àmbit en què desplegue la seua acció personal i professional. Una faceta de la personalitat en lluita constant contra la virtut en una mena de pols que l’acompanya al llarg d’una vida. Perquè la corrupció naix de la mentida i de l’apropiació de determinada excusa que la justifique i empare. Qüestió que té unes profundes arrels socials i, òbviament, individuals depenent de la personalitat i les circumstàncies de cadascú.

En aquest context, qui no ha mentit ni enganyat alguna volta? Qui no s’ha aprofitat indegudament d’una determinada situació? Qui no ha callat quan l’acció l’ha realitzada algun conegut? En definitiva, qui es sent net totalment de culpa en formar part, per activa o passiva, d’una determinada malifeta? Difícil tessitura deslliurar-se de culpa, veritat?

Partint d’aquesta premissa, ¿qui som en línies generals per a jutjar que altres destaquen en les seues respectives trajectòries per fer, a gran escala, el que altres podem haver fet a un nivel molt més modest, per insignificant que hi siga? Sobretot, quan la corrupció en majúscules és capaç de denigrar de daltabaix un sistema polític com ho és la democràcia. Cosa que no succeïx en una dictadura, en què uns pocs disposen sovint de carta blanca per a perpetrar tot tipus de corrupteles protegits per un poder omnímode dissenyat per beneficiar uns pocs a costa de la resta

Després de vora 47 anys d’aprovar-se a Espanya la constitució que encara regix políticament els nostres destins, ara més que mai som conscients de que, sent un període excepcional en la seua història (les coses com són, agraden o no), la corrupció -sistemàtica i institucionalitzada- ha gosat d’un hàbitat fèrtil i adobat que ha conviscut amb plena normalitat amb els avanços innegables d’una societat llastada per una guerra civil, una postguerra repressiva i gairebé 40 anys de dictadura. Anys en què els vencedors -sobretot els més oportunistes i pocavergonyes- s’aprofitaren d’una impunitat vitalícia, almenys mentre Franco visqué. La prova fefaent després d’ell la tenim en l’emèrit i el seguici d’aprofitats que han surat al seu voltant, mentre li rien les reials gràcies i aplaudien les seues cortesanes ocurrències, amagaven els seus negocis tèrbols i promiscuïtat a l’ús mentre s’enriquien sobiranament, sense cap por per la immunitat constitucional que gaudia el Borbó.

Així han anat passant les dècades, primer amb la UCD i després amb el PSOE i el PP monotemàticament, temps d’incalculable bonança subterrània a costa de la legalitat vigent, permesa i normalitzada des de les institucions fins al més miserable rodamons, passant per presidents, ministres, secretaris d’estat, diputats, senadors, membres dels organigrames dels partits, policies, guardies civils… En fi, un autèntic desori que, en cas d’esclatar (em pregunte quants casos hauran passat desapercebuts entre l’allau dels més cridaners), han estat convenientment oblidats per la connivència interessada dels grans mitjans de comunicació i, més encara, pels de caràcter autonòmic (ja saben, fills de poll, llémena), les pròpies formacions polítiques implicades i per una justicia que, només per la seua exasperant lentitud, s’erigix en còmplice necessària del monumental desgavell.

Tornant a l’actualitat, ¿què ens estranya, sent una mica perspicaços? ¿quina diferència hi ha entre populars i socialistes? No la hi ha ni tan sols de matís. En aquests afers són la mateixa cosa: un podrimer infecte que seguix surant en clavegueres que els interessa mantindre sine die. Atesa l’evidència, ¿què podem esperar d’un partit com ho és VOX que no hi ha dia en què li sobrevole la pudor a podrit? I no em referisc al seu ideari fatxa i extemporani, que també, o sobretot, sinó a l’enriquiment il·lícit de gentola com l’Abascal, una mena de succedani carca d’Hernán Cortés o Pizarro redivius per acabar de forrar-se, tal com feren els seus ídols en temps de l’Imperio.

Més encara, i sense eixir-me’n de la temàtica encara que ho puga paréixer, em preocupa sobre manera -cada volta més- el desficaci que suposa Trump i els seus. Autèntics corruptes i corruptors a gran escala, capficats en desdibuixar les poques línies roges que encara quedaven en el context (inter)nacional, començant pel seu propi país, completament sacsejat (també saquejat) per una horda de farsants de fira que on posen l’ull posen la bala. Fins el punt de que si cau el sistema sobre el que es sostenen els Estats Units d’Amèrica -per imperfecte que hi siga- posem les barbes a remullar. És tal l’apoteosi d’exabruptes de tota mena i condició que aquesta colla MAGA predilecta és capaç de normalitzar pertot arreu -sense cap necessitat d’amagar-se, res més lluny de la realitat- que, després de mig any, tot és posible als EUA, el continent americà, Ucraïna, Israel, Gaza, Irán, la UE i el sumsum corda. De fet, amb una perspectiva tan curta com els sis mesos de Trump a la Casa Blanca en aquest segon mandat, no hi ha dia que les borses fluctuen dramàticament segons el tenor de les seues decisions i ocurrències, al capdavall dirigides a depredar els estalvis dels xicotets i mitjans inversors per a benefici de les grans economies planetàries, començant pels seus correligionaris confessos, a l’espera de comprar barat per a enriquir-se a costa de milions de ciutadans que es guanyen la vida amb la suor del seu front.

No només això, la seua presidència és també la coartada perfecta perquè els seua família i parentela hagen confós intencionadament la residència presidencial amb la tómbola, un lloc en què fer negocis a gran escala sense importar deixar la seua tradicional representativitat a les potes dels cavalls. Una garita en què hem vist i veurem estampes per a la història de la infàmia retransmesa en directe i sense filtres.

Si Espanya trontolla a hores d’ara i Sánchez és un president més que amortitzat, encara que s’enteste en seguir fins 2027, si Feijóo és el recanvi natural amb Abascal de segon -que déu ens pille confessats-, si els empresaris no tenen res a veure amb la corrupcció sistèmica (això diu Garamendi per allò de defensar el seu sou, òbviament), aviat tindrem un govern afí a Trump i als seus deixebles europeus i llatinoamericans, Putin, Netanyahu… culpables -per acció o omissió- del disbarat superlatiu que tenalla el món, en què qualsevol a partir d’ara, qualsevol insistisc, pot convertir-se en cap de turc inopinadament com els palestins o els ucraïnesos, deixats a la seua sort mentre altres fan negoci encara que la humanitat es desangre davant els nassos dels que creiem encara que som intocables per dret de naixement. Quanta ignorància interessada que pagarem molt cara de seguir així el curs dels esdeveniments.