COST ZERO?

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Molts són els incendis que a l’estiu arrasen infinitat d’hectàrees de gran valor ecològic, no anem a discernir quins paratges sobresurten sobre altres, precisament per la seua especificitat. Tots són necessaris perquè cadascun n’explica un altre diferent, amb les seues peculiaritats vegetals i faunístiques. Parc natural o no, el planeta no distingeix entre uns o altres, si són parcs naturals és perquè així ho ha volgut el mateix ésser humà que habita lluny d’ells i transforma profundament l’hàbitat on sovint viu.

El desastre de la serra de la Culebra a Castella i Lleó –com l’any passat a la serra Bermeja a Andalusia o en fa deu a Andilla- posa una vegada més de relleu el nul interès que aquests fenòmens destructors susciten, una vegada passades les flames i extingida de soca-rel la vida natural durant uns quants anys o dècades. Total, allà no hi ha cap gran ciutat, ni infraestructures, potser ni tan sols deliris especulatius. Només hi havia natura, simple i senzillament vida salvatge en tota la seua extensió entre uns quants nuclis urbans dels que ningú que no coneix la zona sap que existeixen. Pobles en què els seus veïns no veuran brots verds en molt de temps i n’hi hauran que mai més els tornaran a veure en plenitud, perquè ja hauran mort de vellesa o, ja posats, de tristesa.

A qui l’importa en realitat aquesta trista conjuntura? Al polític de torn? A qui no viu en la zona afectada? A qui considera que aquest ha estat un incendi més, u de tants que assolen el territori cíclicament? Queda clar que a qui nega la gravetat de la situació i el maltracte recurrent al fràgil ecosistema que ens acull no li preocupa en absolut. Al remat, pensarà que igual que es crema o contamina es regenerarà per si sol, mentre que cal centrar-se en altres polítiques quotidianes, que són les que aporten solucions immediates i, a més, donen vots. Tanmateix, tot no és així de fàcil ni es pot resumir d’una forma tan baladí.

Acostumats com estem a menystenir tot allò que ens aporta gratuïtament vida, encara que aquesta no es veja necessàriament, ni tampoc es manifeste amb la mateixa promptitud que les accions humanes, esperem que allò que un dia es crema, es contamina, s’urbanitza –en definitiva, es distorsiona a propòsit-, inclús per a proporcionar-nos qualitat de vida urbanita, es regenere per art de màgia perquè així ha estat des de temps immemorials i no hi ha perquè pensar el contrari davant una lògica tan convincent.

Un procedir, al capdavall, que fa que seguim atemptant –per acció o omissió- sobre tot allò que ha anat sortejant la sarpa destructora humana. No hi ha gairebé espai que se’n deslliure, siga gran o petit, secà o marjal, riu o barranc, alta muntanya, vall o planura, platja o penya-segat, llac, oceà o mar. Me pregunte si algú es qüestiona quanta biodiversitat s’ha perdut en l’incendi esmentat, com abans en molts altres de terribles, com els que estan per arribar. Qui pot quantificar la desfeta? Algú, posem per cas en la cimera de l’OTAN, va a preocupar-se pels danys que la naturalesa pateix a diari a Ucraïna, al Mar d’Azov o al Mar Negre, als seus rius o..? Si els humans morts en la invasió ja no importen tant com fa uns mesos o massa a mesura que s’allarga el conflicte, ja me diran què importa el medi-ambient si tots els dies ix el Sol i es fa de dia i quan es posa de nit.

Vivim envoltants de preocupacions circumstancials, de pertinences prescindibles i de consum voraç que emmascaren als nostres ulls malalts tot allò que veritablement paga la pena, que ens proporciona sentit i, alhora, necessitem per a seguir surant en harmonia. És tan difícil comprendre que no hi ha cost zero a la nostra irresponsable actitud?