Cròniques d’un reporter

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

A aquells periodistes, reporters mítics de RTVE en països allunyats i en conflicte, que admiràvem en l’Informe Semanal cada dissabte: Enrique Meneses, Jesús González Green, Miguel de la Quadra-Salcedo, Javier Basilio, Manu Leguineche, Diego Carcedo, Carmen Sarmiento…, als que vingueren a substituir de més joves, com Arturo Pérez Reverte i, en l’actualitat, Almudena Ariza –per no esmentar-ne d’altres, ni els càmeres i els periodistes gràfics d’aquesta cadena ni de la competència, ben (re)coneguts també-, mira per on se’ls hi afegí en la dècada dels 90 del segle passat un xicot de Foios, Vicent Garcia Devís (1958), que avui es troba jubilat abans d’hora i en plena maduresa, quelcom incomprensible si no és perquè és valencià i treballà per a l’extinta RTVV i, més recentment, À Punt Mèdia. Tal qual li succeeix a Toni Mollà (1957), del poble veí al seu, com esdevé, malauradament, en molts altres casos al llarg i ample del País Valencià.

Garcia Devís ha estat una cara molt coneguda, diguem-ne popular, en els mitjans en què ha treballat des de ben jove (RTVE, RCE, RNE), una vegada llicenciat en Ciències de la Informació per la Universidad Complutense de Madrid. Un periodista inquiet que igual presentava programes, que exercia d’entrevistador, feia de corresponsal de la UE a Brussel·les, d’enviat especial a Llatinoamèrica i Europa o de reporter allà on fou menester (el Sàhara occidental, l’antiga Iugoslàvia, la primera guerra del Golf o Somàlia). Un cursus honorum que es completa amb col·laboracions en algunes revistes, com Saó, El Temps i La Veu dels Llibres, a més d’autor d’El Sàhara. La terra promesa (Institució Alfons el Manànim, 2019). Una obra que s’encarrega d’assabentar els més joves i recordar els més majors el tràgic viarany del poble sahrauí, sobretot des del 1975 fins a hores d’ara, tristament d’actualitat per la nova espantada del Govern espanyol en benefici dels interessos marroquins i en perjudici dels ‘fills dels núvols’, com sovint nomena els sahrauís.

Amb un magnífic pròleg del periodista de TV3 Carles Prats, el llibre fa un repàs exhaustiu per la desgraciada història de l’excolònia espanyola a través de vint-i-dos capítols molt àgils i un apèndix fotogràfic; un relat escrupolosament cronològic escrit per un periodista que sap del que parla perquè ho ha viscut en primera persona i que fuig de l’acostumada narració històrica a què acostumem els historiadors, farcida sovint de notes a peu de pàgina, documentació i bibliografia. Per consegüent, facilita la lectura al curiós que s’endinsa en les seues pàgines en concentrar-se en allò essencial per a comprendre un conflicte permanent i el sacrifici que suposa per a una nació sense estat, especialment des de la desbandada de l’exèrcit i la població civil espanyols (incloent-hi els seus difunts), sobreviure com a refugiats defensant l’allargat i aspre territori que encara pot considerar-se lliure -el més inhòspit, àrid i improductiu- i l’esperança d’un dia veure de bell nou l’oceà.

Eixa immediatesa de la narració, a la qual ajuda sobre manera el llenguatge emprat pel periodista de l’Horta Nord, fa que l’obra es puga llegir en unes poques hores i, així, no perdre el fil dels esdeveniments, ben adobats amb els oportuns incisos de l’autor sobre detalls o vivències ad hoc que enriqueixen el text i ajuden a comprendre millor el drama d’aquests expatriats d’origen espanyol, condició que arrosseguen com una llosa des de fa vora cinquanta anys. Al remat, una mostra de responsabilitat i estima que Vicent Garcia Devís ha perpetuat negre sobre blanc perquè ningú oblide, sobretot quan –en qualsevol moment- també podem patir la injustícia de ser refugiats. La prova més evident, per ser de rabiosa actualitat, els ucraïnesos.