DE QUÈ ENS ESTRANYEM? QUE TOT POT ANAR A PITJOR?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Des que abans del 24 de febrer tenim la guerra més a prop, amb les conseqüències que es palesen a diari i les que es puguen preveure, a banda d’altres d’extraordinàries que també afecten l’estabilitat d’un continent sencer malgrat que la vida continua, sembla que –com va esdevenir amb la pandèmia en el seu punt àlgid- no hi ha temps per a recuperar certa estabilitat, ni emocional, ni professional, ni tampoc econòmica.
La guerra i l’aureola de destrucció que l’acompanya pareix que, lluny de fer-nos conscients de la desfeta irracional que ocasiona, encara produeix en cadena certes reacciona encontrades. Per una banda, el seu rebuig i, per una altra, l’ascens de partits polítics de clar símbol antidemocràtic, antisocial i, més que reaccionaris en la seua ideologia, absolutament contraris al foment d’un clima social en què tothom es puga sentir segur, lliure i solidari.
La llarga sarpa del Kremlin que, durant anys, ha intentat influir en les democràcies occidentals ara es veu recompensada amb l’ascens d’aquestes formacions –com abans ho feu als EUA. Una batalla, la virtual farcida d’ingerències i fakes, que s’està lliurant en tots i cadascun dels estats socialdemòcrates europeus: Grècia, França, el Regne Unit, Espanya, Alemanya, Suècia, Hongria, Polònia… són massa evidències a les que, previsiblement, s’hi afegirà Itàlia aviat amb contundència, el país que veié nàixer el feixisme amb Mussolini.
No corren bons temps per a les nostres democràcies, tenallades per les pors internes depenent de l’estat i les seues circumstàncies i per les urgències externes. Veritablement, res és igual des d’aquell 2008 en què les economies mundials trontollaren greument per la corrupció financera global. Moment des del qual gairebé tots els governs no han deixat d’estar en la corda fluixa en un exercici de funambulisme constant fins a hores d’ara.
Quan no és una tecla ho és una altra o moltes d’elles alhora les que guien els nostres passos com a ciutadans desorientats i, a poc a poc, més deshumanitzats. Un panorama, l’actual, que no només precisa de grans estadistes –quan no els hi ha- sinó també d’individus i col·lectius convençuts i impregnats de valors democràtics que impedisquen civilitzadament que les coses es posen pitjor encara per allò de no repetir terribles experiències feliçment passades, així com les que segueixen obrint els telediaris.
De què ens estranyem? Que tot pot anar a pitjor? Encara tenim dubtes amb la que cau des de fa tres lustres?