Drets, deures i incivisme a Meliana
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Certament, res no és perfecte en la societat en què vivim. Tot podria ser millor, com dèiem fa unes setmanes, però també pitjor. L’etern dilema que afecta a l’individu i a la col·lectivitat. Acceptant, però, aquesta primera part de l’axioma, acontentar a tothom en totes les decisions que pren un consistori és una utopia: sempre hi haurà que veu el got mig ple o mig buit. Com diuen, per a gusts els colors.
Pel que fa a la recollida del fem porta a porta, això és exactament el que esdevé a un poble com Meliana, ni més ni menys modern, ni millor ni pitjor que altres, però no cap dubte que amb la ferma voluntat de contribuir al remat de tot a ser més eficient en el seu reciclatge. Sobretot quan estava demostrat que fins fa poc no es feia correctament aquesta operació pel conjunt del veïnat.
Ja vaig dir la primera vegada que manifestí el meu parer que m’havia costat adaptar-me, però que, com tot en la vida, calia veure tot allò de positiu que la mesura ecològica representava en un context en què o es comença a actuar amb decisió o el que ens espera a nivell local i global no serà plat de gust per a les generacions més joves.
Meliana, com qualsevol altre municipi semblant, té encara bastants espais naturals, bé que profundament antropitzats al llarg dels segles, disposa de sèquies, camps i una platja a mig regenerar que només fa unes dècades eren autèntics abocadors de tota mena de residus. Fins el punt que l’aigua canalitzada anava carregada de detritus amb la que es regava l’horta i banyar-se en la mar era pura entelèquia pel podrimer que hi havia a la sorra. Però també hi havia abocadors il·legals que, en qualsevol lloc, apareixien de la nit al matí producte d’obres de reforma, substitució d’elements higiènics i mobles de tota mena.
Avui es disposa d’un eco-parc i de nombroses facilitats perquè el plàstic agrícola utilitzat, la poda, els mobles, els electrodomèstics, els embalatges, l’oli, les runes… siguen dipositats on toca. Però també d’un servei a domicili per a facilitar-ho a banda dels punts de reciclatge que de tant en tant apareixen en les places.
Res és perfecte, com esmentàvem, però la qualitat de vida d’urbanites i agricultors ha millorat substancialment, i ho han fet possible, indistintament, governs de distints colors. És difícil d’entendre com una mesura com la que acaba d’implementar-se –recordem per a desmemoriats que sense cap vot en contra quan es va votar al ple de l’ajuntament-, la qual va en la mateixa direcció que les altres esmentades i la conducció de les aigües residuals a la depuradora, haja estat tan mal entesa per una part de la població i que, a més, haja ocasionat diverses manifestacions més o menys nombroses com la de diumenge a la vesprada en to festiu. Per descomptat que amb tot el dret per a fer-ho.
El que sembla escandalós és que eixa protesta constant, impulsada per una formació que va abstenir-se en el moment de la veritat i on calia haver plantejat alternatives (si és que les tenia), amb el recolzament de la ultradreta emergent, també per mitjà de cartells en alguns balcons, no repare en l’incivisme que les seues reaccions susciten entre molts dels seus acòlits, els quals han vist en l’enrenou el moment idoni per a mostrar els seus instints més baixos, insolidaris i contraproduents en abocar el fem a la via pública de qualsevol manera, a qualsevol hora i en llocs inapropiats.
En definitiva, ¿es pot reciclar d’una altra manera? Segurament. Protestar és un dret, faltaria més. Però alguns no recorden que també hi ha deures que no fa falta que estiguen escrits, com el civisme i el respecte a l’individu i al col·lectiu, la qual cosa s’anomena educació. Una matèria, per cert, que brilla per la seua absència sense ser massa perspicaç.
En aquests temps rebolicats, veient el que esdevé a nivell planetari amb el medi ambient i les seqüeles que va escampant el canvi climàtic pertot arreu, també a Meliana en la seua petitesa, bé faríem en arremangar-nos les mànegues en aquesta qüestió i –malgrat tot- veure decididament el got mig ple. Ajornar-ho no condueix potser enlloc. La resta, és a dir, nombrosos comportaments insolidaris i disruptius, però sobretot quan sembla que en temps preelectorals tot val, olora a pur oportunisme.