EL 23 DE FEBRER ES COMMEMORA EL V CENTENARI DEL TRASPÀS DE RODRIGO DE MENDOZA, INTRODUCTOR DEL RENAIXEMENT A ESPANYA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Si qualsevol busseja en els nostres llibres d’història i, més encara, en els d’història de l’art de només fa uns anys, molt poc o gens ni miqueta apareixeran unes línies sobre la biografia, personalitat o accions de Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete i senyor d’Aiora entre altres possessions valencianes menors
Bé és cert que, en els darrers mesos, la seua figura ha estat recuperada per la historiografia que s’ha ocupat de celebrar els cinc segles de les Germanies, a espatles de les institucions valencianes, tret de l’Estudi General. La qual tingué un paper excepcional en la seua resolució, com ja replegaven Viciana i altres cronistes contemporanis. Però, sobretot, ha estat Estefania Ferrer del Río (València, 1990), filòloga clàssica i doctora en Geografia i Història, la que li ha dedicat uns quants anys de la seua vida a esbrinar qui fou realment aquest personatge i quin rol jugà en el seu temps, particularment al regne de València.
Fill primogènit de Pedro González de Mendoza, cardenal primat de Toledo i assessor àulic dels Reis Catòlics, nascut el 1468 probablement a Madrid, va participar en les últimes accions de la Guerra de Granada i viatjà en tres ocasions a Itàlia, per motius militars com també diplomàtics. Casat en dues ocasions, amb l’aleshores hereva del ducat de Medinaceli, i, després de la seua mort, amb la llavors també hereva del senyoriu de Coca i Alaejos, Maria de Fonseca, va tindre tres filles i un fill malaurat.
Com a marqués del Cenete, residí entre Granada i La Calahorra, imponent fortalesa que reconstruí interiorment ‘a la romana’ per obra d’artífexs genovesos que s’inspiraren en un llibre de dibuixos d’autor que li pertanyien, probablement des de la seua darrera estada italiana. Un corpus excepcional que pogué pertànyer a Filippino Lippi i que, en l’actualitat, es custodia en la biblioteca del monestir d’El Escorial amb el nom de Codex Escurialensis.
Després d’enemistar-se amb el seu parent, el comte de Tendilla, com a governador de Grnada, marxà cap a terres valencianes, residint habitualment entre Aiora, València i les seues possessions a la ribera del Xúquer; en especial al cap i casal, domiciliant-se en algunes dependències del palau arquebisbal en absència del seu titular.
Tornant, però, al seu darrer viatge a Itàlia, on va romandre a Roma, entre altres ciutats com Florència, pot ser que allà conegués als Hernandos –pintors manxecs col·laboradors de Lippi i Leonardo da Vinci- qui podrien haver-li lliurat l’esmentat còdex en haver mort Lippi el 1504 i quedar-se sense feina després de la marxa cap a Milà de Da Vinci el 1506. El ben cert és que en la primavera de 1506 tornà a el marqués a València i, poc després, feien el mateix els dos pintors: Fernando Llanos i Fernando Yáñez de Almedina. Curiosament, els encarregats de bastir les excepcionals portes del retaule d’argent de la seu, on el retrataren.
Cap a 1509, Rodrigo de Mendoza consta a La Calahorra mentre esdevenen les obres de reforma d’un dels primers edificis realitzats a Espanya en clau netament renaixentista, fins que abandona el seu important senyoriu granadí i s’instal·la a València amb la seua parentela. Un període complex que coincidirà amb l’efervescència de la Germania, guerra civil on prou més que el seu indecís germà i virrei de València, el comte de Melito, contribuí al triomf de les tropes reialistes en detriment dels agermanats i del seu líder, Vicent Peris.
Tanmateix, el marqués no només destacà pel seu fort caràcter, aguerrit i busca-raons, que el feu enfrontar-se a les seues famílies tant carnals com polítiques i, fins i tot, als mateixos Reis Catòlics, doncs també feu gala d’una gran estima per la cultura humanista i l’art renaixentista. Fruit de la qual cosa fou la seua gran biblioteca –gairebé única en l’època-, amb prou més de sis-cents volums, la seua col·lecció de tapissos flamencs amb temàtica religiosa, històrica i mitològica, a més de notables mostres d’orfebreria, armes, instruments musicals…
Finalitzada la Germania, mentre planificava la restauració del castell d’Aiora i, segurament també, la nova i monumental església de la població de la vall homònima, trobà la mort sobtadament un 23 de febrer de 1523, motiu pel qual fou soterrat en el temple del monestir de la Trinitat juntament amb la seua esposa, morta a València l’agost de 1521.
Alguns anys després del seu traspàs, per les hàbils gestions de la seua primogènita i hereva, Mencía de Mendoza (una altra personalitat de gran rellevància per al cap i casal fins fa poc escassament coneguda injustament i, menys encara, reivindicada) amb l’emperador Carles, tots tres: Rodrigo, María i Mencía, descansaren fins la Guerra del Francés davall d’un magnífic sepulcre llaurat a Gènova amb marbre de Paros (Grècia) en la capella reial del monestir de Sant Domènec de València, construïda ex profés per albergar les despulles d’Alfons el Magnànim, qui, conquerit Nàpols, mai més tornà a les seues terres patrimonials.
Afortunadament, la coneixença que hui es té d’aquesta nissaga castellana arrelada al regne de València permet besllumar l’enorme importància que van tindre, sobretot a nivell cultural i artístic, només comparable amb la potència dels Borja, els Vich, els Centelles Riu-sec i les cases ducals de Sogorb i de Calàbria.
Cinc segles de l’òbit d’un personatge singular soterrat com un rei que no tindran cap repercussió a València, tampoc als mitjans de comunicació d’àmbit estatal i autonòmic, ara capficats en exposicions com les dels Lladró, sufragada amb un bon grapat de diners públics, i del sempitern Sorolla, on roman alguna cosa més que les essències valencianes. Així som a casa nostra: desmemoriats, festers i amants del fum de botja.