El barroc a la comarca, un patrimoni a reivindicar

Article d’ Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Entre els estils artístics més arrelats en el medi valencià, el barroc és sense cap mena de dubte el que major acceptació i difusió va tindre després del gòtic, particularment a l’Horta Nord en què aquells primitius edificis medievals, sovint de caire religiós, van transformar-se o, més puntualment, assolar-se en benefici d’altres estructures edilícies pròpies del darrer quart del segle XVII i de la primera meitat de la següent centúria. Construccions, en tot cas, anteriors a l’academicisme impulsat des de la Reial Acadèmia de Sant Carles (1768) del qual també hi ha importants exemplars en aquest indret.

I és que la preponderància del gòtic fou tan acusada des del segle XIII en avant que la societat valenciana s‘identificà plenament amb les seues formes, conceptes i valors. Tant és així que episodis com el renaixement passaren gairebé de puntetes pel nostre territori de referència, exceptuant-hi petites actuacions de caire més ornamental que no pas tectònic.

Tanmateix, aquell estil de què, sobretot, fou bressol el cap i casal no sempre va poder resistir el pas del temps ni tampoc el canvi de mentalitats i modes, en primer lloc perquè l’arquitectura religiosa era sovint de modestes dimensions i s’adequava a les limitacions econòmiques de juntes de fàbrica veritablement empobrides que, a dures penes, podien sufragar eixos edificis públics, i en segon terme perquè aquestes dificultats que endeutaven els feligresos durant dècades repercutien d’alguna manera en la qualitat dels materials emprats per a elevar-los. D’això, segurament, ens parlen temples com els de Meliana (desfet fins a la línea de les impostes i refet des d’elles) o el de Foios (derruït totalment i construït de nova planta), per no esmentar altres exemples propers com les esglésies d’Albalat dels Sorells, Massamagrell, Museros, Vinalesa…

Després de tres o quatre segles en la major part dels casos, aquelles antigues edificacions constantment reparades ja no representaven els gustos dels seus habitants ni tampoc donaven cabuda a parroquians cada cop més nombrosos per poc que els pobles cresqueren. En un primer moment, el barroc castís (o pròpiament valencià, si se vol) impulsat per mestres d’obres o obrers de vila com Joan Pérez Castiel fou el que major quantitat d’adeptes va sumar atesa la seua economia i impacte visual per la massiva utilització de la rajola, la fusta, les voltes tapiades, les llunetes, les guixeries, els estucs, els esgrafiats i el color matisat per la llum. Motius pels quals, aquest barroc, diguem-ne popular no exempt d’exquisida exuberància, fou emprat en especial per a reformar aquelles velles estructures.

El dels Sants Joans de Meliana (1690-1698, fonamentalment), degut a Francesc Padilla, es convertí en paradigma d’aquest estil ampul·lós que actualitzà sobre manera els seus orígens medievals, tot i aprofitant els fonaments anteriors i ampliant una mica les seues dimensions en afegir-li el reraltar, sobretot en altura. Una església que, alçada a principis del segle XIV, amaga sota els nous materials els seus contraforts i les parets pètries en ser totalment renovada al gust imperant en el Sis-cents, encara que aviat es va quedar menuda de bell nou i fou ampliada en la primera meitat del següent segle amb gust entre tardobarroc i preil·lustrat.

Un altre paradigma que també ve a representar altres temples propers bastits en la primera meitat del Set-cents ho és la parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora a Foios, finalment construïda de nova planta (1728-1755, encara que fou totalment closa cap a 1780), un edifici preacadèmic espectacular en quant a les seues dimensions obra de Josep Mínguez. Molt més gran, amb tota seguretat, que el primigeni temple gòtic derruït, la nova església es desenrotlla a través de tres àmplies naus, creuer, cúpula apuntada sobre tambor octogonal, ampul·losa façana mixtilínia amb portada pètria i espectacular campanar, potser el més esbelt de la comarca.

Com esmentàvem en començar, aquest barroc -en les seues vessants castissa (darreries del s. XVII) i preacadèmica d’arrel novatora (primera meitat del s. XVIII)- que tan generosament trobà lloc en aquesta banda de l’Horta de nord a sud i d’oest a est (Alboraia, Alfara del Patriarca, Benifaraig, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, Campanar, Montcada, Rafelbunyol, a més de les parròquies abans citades) segueix mostrant a la ciutadania d’avui una qualitat tècnica i un gust estètic dignes de ser convenientment valorats i conservats. No debades són fidel reflex dels profunds canvis experimentats al regne de València entre els epígons de la dinastia dels Àustries, la Guerra de la Successió i l’adveniment dels Borbons. Un patrimoni artístic viu, al que caldria afegir algunes fundacions monàstiques i vivendes particulars disseminades encara pertot arreu, fruit d’una història, la nostra, que diàriament (re)vivim sense adonar-nos-en, al formar part consubstancial de la quotidianitat i idiosincràsia que ens singularitza com a societat des de fa centúries.