EL CALVARI DEL PROFESSORAT ASSOCIAT DE LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES VALENCIANES

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En l’any 23 del segle XXI, les universitats públiques valencianes (UV, UA, UPV, UJI i UMH) semblen no haver aprés res pel que fa a la seua relació professional amb els PDI associats, més d’odi que d’amor si es pot resumir així. I és que han passat tants anys des que aquesta anòmala figura contractual s’instal·là en els estudis generals valencians i, per extensió, espanyols, que ja es dona per assumit el paral·lelisme entre aquests docents universitaris i la precarietat laboral més contumaç. Una equació que curs rere curs, any rere any, es repeteix sense que mai s’aborde d’una vegada per totes ni per les institucions acadèmiques (les principals beneficiàries de la seua contribució al seu òptim funcionament), ni per l’autoritat autonòmica (que, a casa nostra, per negar-los els nega fins i tot d’un conveni, circumstància que a tot l’estat només esdevé ací), ni l’executiu central (ja que la LOSU tampoc engalta com cal ni tampoc resol el problema de fons).

Absolutament marginat i desemparat, aquest enorme col·lectiu que, en xifres globals, suposa el 40% del planter total del PDI estatal –és a dir, per cada 6 PDI funcionaris i laborals a temps complet hi ha 4 associats-, acaba de convocar una vaga indefinida des d’avui. Una mesura que ha tingut fins ara mateix molts altres episodis reivindicatius que no han aconseguit, ni de lluny, els seus objectius, sobretot el que exigeix que a igual treball igual retribució. Encara que aquesta, sent prioritària, no és tampoc l’única reivindicació de milers de col·legues per assolir els mateixos drets que els de la resta, començant per l’inici d’una sòlida carrera professional, passant pel reconeixement dels seus mèrits docents i investigadors i acabant per la seua estabilització en altres categories laborals superiors.

Qui escriu açò fou cuiner abans que frare, com se sol dir col·loquialment, i sap en pell pròpia el que un professor associat ha de demostrar –i els sacrificis que ha de fer- per a poder guanyar-se dignament la vida en institucions públiques com la UV, posem per cas. Però també sap la quantitat de grans professionals que, després d’anys d’incomprensió i salaris tan ridículs com mesquins, han acabat per tirar la tovallola per pura injustícia. Un deute difícilment quantificable que mai acabarà saldant l’acadèmia, ni amb ells ni amb l’alumnat a què s’ha privat del seu magisteri i saviesa. Doctores i doctors sacrificats gratuïtament en ares del pressupost anual en temps de bonança efímera i crisi galopant, que per al cas és el mateix.

S’imaginen els alumnes que, a partir d’avui, podran rebre només al voltant d’un 60% de la docència? Que, de seguir la vaga indefinidament, no acabaran els seus estudis superiors? Que la CRUE no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, com tampoc els governs autonòmics, ni l’executiu central? En unes altres paraules, saben els estudiants que, de seguir la vaga amb un alt percentatge de participació, la universitat pública es col·lapsarà?

Mira que les nostres autoritats competents han tingut mesos, anys, lustres i dècades per a resoldre aquest desgavell, mira que s’han reunit vegades amb els representants legals dels afectats (dones i homes amb currículums impecables generalment), mira els mils de milions que s’han estalviat en negar-los el pa i la sal recurrentment. Doncs, bé. No s’ha avançat (quasi) res i d’aquella pols aquest llot que, de tindre un seguiment massiu en forma de vaga indefinida, acabarà per enfangar l’engranatge universitari i paralitzar-lo completament.

Un escenari aquest, on l’acció sindical tampoc ha donat els seus fruits, malauradament, que –juntament amb el grau superlatiu d’envelliment del PDI: en una dècada es jubilarà més del 50% del planter estatal- pot arribar a posar en perill fins i tot l’ensenyament públic superior tal i com el coneixem i en què lleis nounates com la LOSU poden nàixer ja mortes. Clar està, mentre les universitats privades campen pels seus respectes –sobretot en autonomies governades per la dreta- captant estudiants descontents i, també, professorat més que competent format en les aules de la universitat pública, si és que abans no ha emigrat.

Amb raó, vivim moments molt complicat en la sanitat pública, sobretot després de l’esclat de l’epidèmia propiciada per la COVID-19. De sobte, ens hem adonat que, per bona que siga aquesta amb tota la problemàtica que arrossegava, no és el que era o creiem que era. Perquè durant massa anys s’han anat privatitzant serveis i desmoralitzant els sanitaris alegrement, davant la voluntat expressa dels governs neoliberals que hem partit a base de bé i del meninfotisme de gran part dels votants, embadocats amb grans projectes inútils, inversions estèrils i corrupció galopant a la vista de tothom.

Ara li toca a l’educació pública superior retre-li comptes a la ciutadania, i el primer round ja el tenim servit en safata d’or. Faran alguna cosa de profit els que tenen la responsabilitat de fer-ho? Ho faran convençuts o perquè en uns pocs mesos hi hauran eleccions? Tornaran a enganyar al col·lectiu de professors universitaris laborals com ho feren en aquell conveni fantasma que s’arribà a firmar abans de les passades eleccions i que després mai portaren a la pràctica? Quina mala llet, quina colla d’estafadors… i no eren del PP, precisament, sinó del Botànic triomfant.

Amb aquest estat de coses, què volen que els diga? Si férem un paral·lelisme gràfic entre l’actual situació de la sanitat pública i l’educació pública superior diríem –i no ens faltaria la raó- el que relata un refrany casolà: Li diu el penjat (la sanitat) al degollat (la universitat), qui t’ha fet eixe forat?  En eixes estem, no tenim remei.