El futbol en l’era de la nova normalitat

Article d’Albert Ferrer Orts-Universitat de València

La gallina dels ous d’or de la TV actual són sense cap mena de dubte les retransmissions esportives, per a ser exactes i per damunt de totes les seues modalitats l’anomenat esport rei, el futbol. Una pràctica que mou passions i alhora milions, sobretot per allò de la publicitat i dels drets d’emissió i imatge.
Un servidor no és precisament la persona més informada per a comentar aquests quefers, però, clar, té la seua modesta opinió com a espectador i televident. Ja se sap que en el món del futbol, si qualsevol pot exercir d’entrenador, qualsevol s’erigeix en autoritat des de la talaia que li ofereix la seua capacitat d’observació i atreviment.

Diumenge passat, per pura curiositat per tal de combatre el tedi, que no per veure necessàriament futbol, vaig enganxar-me a la prèvia de la Unió de Berlín vs Bayer Munic, un partit bastant inédit en la Bundesliga. L’encontre, des dels seus inicis, no em podia recordar més a alguns partits quan jugava com amateur en la regional valenciana, en què s’escoltava tot el que esdevenia dintre del terreny de joc, des d’una balonada als crits dels propis jugadors queixant-se, marcant una jugada o en festejar un gol. Tanmateix, no vaig veure un partit de futbol a l’ús, vaig contemplar una mena de simulacre o una espècie de partit d’entrenament entre l’equip A i B d’un mateix club.

Des d’un principi, tots dos contendents es mostraven la mar de relaxats, com si el que es jugaven al terreny de joc fos el de menys, a més de les complicitats d’uns amb els altres com si el ‘match’ fos entre amistós i benèfic, vaja. Res que puga assemblar-se a la tensió palpable en qualsevol altre moment anterior amb els estadis de gom a gom, banderoles al vent, càntics, xiulets, alegries i decepcions en marcar o rebre un gol. Res d’això vaig contemplar, clar està, i per més que volgués enganxar-me allò no era l’espectacle que venen les cadenes, allò era una altra cosa diferent, un succedani. De fet, l’únic gol que vaig veure, atès que no vaig aguantar molt més, va ser celebrat d’una forma tan insulsa i asèptica que l’enfrontament, si es pot dir així, acabà per llevar-me les poques ganes que ja tenia.

Si el futbol d’aquesta nova normalitat va a ser així –i va camí de ser-ho durant una llarga temporada per pura precaució epidemiològica- apaga i anem-nos-en, perquè queda palès que sense públic a les grades i l’ambient que genera ni hi ha nervis, ni tensió, ni passió, ni competició, ni espectacle, ni fixatges galàctics, ni ràdio-televisió, ni premsa esportiva, ni publicitat, ni figures. Si m’apuren, només quedarà la pràctica d’un esport, però al nivell de les categories inferiors que es pot trobar en qualsevol racó de les nostres ciutats i pobles. Res més que això.

Ara és el moment en què els fonaments dels grans clubs de futbol (Primera i Segona Divisió a nivell espanyol, europeu i americà) poden començar a tremolar, els sous exorbitants dels futbolistes també, com la seua consideració d’estrelles i els beneficis dels grups de comunicació ni parlar perquè la publicitat fugirà dels estadis i de tot allò que els envolta.

L’aficionat i el soci ara és quan tenen l’oportunitat de dir la seua (considerats recurrentment com el jugador número 12), ja que, sense la seua presència, assistència i col·laboració necessària perquè un partit de futbol esdevinga un veritable espectacle la cosa queda en un no-res. De fet, ¿qui hauria de pagar a qui en aquest nou context?

Sense potser adonar-nos, s’ha consumat una revolució imprevista i contranatura a l’ordre establert, en què l’espectador s’ha convertit en la veritable figura de l’equip que cal cuidar i mimar per damunt de tot, ja que sense el seu suport en viu i directe (no parlem del que ho és passivament des del seu domicili mitjançant la seua quota televisiva mensual), què hi seria del futbol d’alta competició? I dels seus clubs? I dels seus jugadors? Què hi serà de tots ells si, en no haver espectacle, tampoc hi circulen milers i milers de milions? I de la premsa esportiva i els gran mitjans de comunicació?

No estem parlant de futuribles, és el que ja està succeint a hores d’ara. Com dic, un bon termòmetre de què haurien de ser conscients els aficionats per allò de deixar de ser considerats com a una massa informe, anònima i obedient per a passar a ser la veritable raó de ser del negoci del futbol. Tinc, però, els meus raonables dubtes que aprofiten aquesta immillorable oportunitat per a dir la seua i, almenys, puguen contribuir a la baixada radical dels preus dels abonaments i de les entrades, les quotes televisives i, com a conseqüència, els diners insultants gastats en fixatges, els sous indignants dels entrenadors i jugadors i, de passada, aclarir tota l’opacitat fiscal que fins avui l’envolta.

Qui ho anava a dir, veritat? La Liga, la Premier, el Calcio, la Bundesliga… al nivell del futbol aficionat. El futbol ha tornat als seus orígens humils. Els déus, sobtadament, s’han convertit en mortals.