El Levante feliz, ¿una terra d’oportunitats?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

És possible, quasi segur, que el terme generalista Levante feliz naixés en el precís moment que el govern republicà feu de València la capital de l’estat davant el setge dels revoltats a Madrid. El que resultava una mena de gràcia periodística en aquells moments encara incerts de la guerra resulta que quedà marcat a foc en la pell allargada del país mediterrani. Tant que, passat aquest desastre i en plena postguerra -sí, la de la fam, la misèria, la pobresa i la repressió que ja només recorden els nascuts abans del 1950- la frase feta seguí tenint predicament. Aquells valencians que també havien patit de debò el conflicte bèl·lic i que tan malament ho passaren resulta que vivien en una espècie de terra promesa, una arcàdia on brollaven els queviures mercè a la secular domesticació de l’aigua, la feracitat dels camps i l’abnegació dels seus llauradors que tenien un altre concepte del Sol, sota el qual treballaven abnegadament des que eixia fins que s’amagava.

Aquell Levante feliz imaginat fou l’afortunat destí de nombrosos refugiats de la cruel conflagració provinents sobretot de l’altiplà, una latitud llastada i doblement llastimada per la seua rudesa com pel latifundi d’arrel medieval i renovat maquillatge cacic, de la Villa y corte i d’altres indrets més o menys propers com el baix Aragó. Una població que, amenaçada també per la injustícia que representa la guerra i les seues nefastes conseqüències, sobretot la fam, no tingué més remei que abandonar els seus domicilis, les seues terres, el seu veïnat i aterrar en casa forastera.

Per contra, aquells pobles valencians que fins eixe moment eren modests nuclis urbans i que, junt els seus habitants, havien sobreviscut a les calamitats dels temps sent tan pobres, o rics –si se’m permet el sarcasme-, que la resta de compatriotes desplaçats anaren acollint-los conforme arribaven. Com ara esdevé en catàstrofes humanitàries ben pròximes i vergonyoses, qui fuig té una raó de pes indefugible i qui acull no pot tancar-li les portes i mirar cap un altre lloc. La diferència rau, però, en que fou una migració interior i això facilità sens dubte les coses; no diguem el règim dictatorial, interessat com a pocs en apaivagar el descontent social produït pel desastre militar i la duríssima postguerra dels quals era responsable directe.

Aquells nouvinguts com de més recents que ací han arrelat des de l’equador del segle XX, tan valencians com els oriünds, suraren sense que ningú els regalés res però, junt els naturals, sembla que seguiren gaudint del Sol i de la platja propis de la seua afortunada condició encunyada a Madrid quasi sense voler i en un altre context, perquè és el que s’ha seguit pensant des del centre de la península sense solució de continuïtat fins avui mateix. Tanmateix, ni uns ni altres, valencians tots plegats, vivim en la terra promesa com s’entestaren en predicar obsessivament determinats polítics coneguts des de fa massa anys. Entre altres coses perquè ací la major part de la terra no era tampoc del llaurador, més bé dels senyorets rendistes, i el manà mai no ha caigut del cel que se sàpiga. Ells sí que vingueren per a aprofitar-se de l’esforç mancomunat forjat des del patiment, l’emigració i el treball redemptors per a obrir-se camí lícitament, i ho feren per a gaudir a cos de rei del suor aliè d’eixe Levante feliz que segueixen explotant con una mena de renovat mantra: terra d’oportunitats, locomotora d’Espanya, eix de la prosperitat… Un insult darrere d’un altre.