El món està decididament boig

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

La gala dels Goya a València ens va deixar algunes pinzellades que fan què pensar, instantànies que bé podrien haver-se traslladat a altres escenaris de la vida pública espanyola perquè, potser, el trellat reconduira la histèria que patim a base de bé. Dic açò perquè si al parlament hi foren Icíar Bollaín, Blanca Portillo o Luis Tosar possiblement ens donaren una lliçó d’humanitat pel que fa a ETA i les seues víctimes i, de passada, deixaren muda la dreta i el seu recalcitrant crit de guerra per a desqualificar el govern Frankenstein de Sánchez, segons repeteixen incansables. Si, en vegada de carregar contra Batet per l’errada d’un dels seus en votar equivocadament i d’aplaudir desaforadament la derogació de la reforma laboral (que és com dir contra milions de treballadors amb contractes i sous deplorables), escoltaren en la tribuna a Fernando León de Aranoa, Javier Bardem o Manolo Solo probablement començarien a entendre quina situació pateixen molts dels seus conciutadans, sobretot els més joves, que igual són també votants seus.

Amb unes altres paraules, si els Goya foren el parlament i aquest una ficció cinematogràfica n’eixiríem guanyant políticament parlant, encara que a les sales d’exhibició no anés ningú per mals guions, directors i actors protagonitzant films i serials propis de sèrie B o inqualificables directament. Quina paradoxa, veritat? El món a l’inrevés és com millor s’entén. I és que la cultura, l’avantsala de la qual és l’educació, res no pinta per al poder establert, i quan dic açò no m’estic referint només a qui governa circumstancialment si no a tots i cadascun dels nostres representants en les institucions. Entenent el poder com el que són portadors els interlocutors triats a l’efecte que integren el Congrés, el Senat, les autonomies, les diputacions i els ajuntaments democràtics.

Eixe poder representatiu que, depenent del resultat canviant de les eleccions, passa de mans el govern de torn perquè cap dels partits es fossilitze i convertisca la democràcia en una mena de dictadura encoberta, com ha passat d’alguna manera a Andalucia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, València o Madrid i pot esdevenir a Galicia o a qualsevol altre lloc. Geografies en què ni l’executiu ni l’oposició han enarborat mai per damunt de tot la bandera de la cultura i, abans d’ella, la de l’educació. El curt termini i la negació de la crítica són dos aspectes consubstancials a formacions que veuen en la cultura i la seua independència un enemic a batre, negant-li el pa i la sal perquè sure i impose la cordura en l’espai públic (clar que ací no contemplem l’ús que, interessadament, fan d’alguns elements d’aquesta, amb el vist i plau agraït dels beneficiats per la seua docilitat).

Un país sense cultura –entenent aquesta com una dinamo d’idees que reviscole el sentit crític constructivament- acaba per no tenir ànima ni tampoc futur en mans d’autèntics botxins de la intel·ligència que, com a icebergs, van eixint a la superfície per poc que ens adonem. El paperot del PP  i el missatge de VOX són dos d’ells, però com no reaccionem aviat se n’afegiran altres que, a base d’insistència grandiloqüent, acabaran per tensar i polaritzar com mai la societat, tal com esdevé en altres països europeus i, especialment, els EUA, on la llavor del mal ja s’ha sembrat.

Per arrodonir el pastís, crec que ja no tinc cap dubte que Putin acabarà fent alguna barrabassada més a Ucraïna. El seu pols amb l’amenaça militar com a credencial no veig que puga ser contrarestat per la diplomàcia occidental, on polítics com Macron, Scholz, Michel, Johnson… no tenen suficient pes específic –diria més bé tot el contrari, per petulants, mentiders o novells, sent indulgent- ni predicament paneuropeu, com tampoc un ancià tan qüestionat com Biden, a pesar del seu pedigrí demòcrata, i l’OTAN.

El món està decididament boig i ara tenim ad portas la guerra, la mateixa que hem vist a prop als Balcans, terrible experiència que vam ignorar, o de lluny a Líbia, Txetxènia, Síria, Nagorno Karabaj, Crimea, Iraq o Afganistan. ¿Hem aprés alguna cosa de profit del passat des de l’esclat de la II Guerra Mundial o la més recent Guerra Freda? A les crisis econòmica, ja endèmica, i climàtica se li afegeixen la pandèmia i ara mateix, previsiblement, la guerra; justament quan, des dels nostres avis i pares, s’han anat assolint a Occident nivells de benestar que mai no somiaren els més vells perquè mai no s’havien donat les circumstàncies després d’horrors i injustícies inenarrables. Tot això, però, corre també el perill de volatilitzar-se mentre la Xina està a l’espera de la seua hora definitiva a l’Extrem Orient, que eixa és l’altra i no menor si observem les provocadores maniobres militars del seu aliat Corea del Nord.

No és un relat de Stephen King o John Le Carré, posem per cas, és la crua i dura realitat en l’hivern estepari i una primavera anunciada a l’altre extrem continental.