EL MOTOR D’ALBALAT DE 1911: Víctima de la desídia de l’Administració
Juan Bautista Tormos Capilla – Professor i investigador
En l’any 1986 vam tenir l’oportunitat de fer un projecte acadèmic destinat a la memòria, càlculs, plànols i esquemes de la instal·lació d’una motobomba emergida d’aspiració. Principalment, amb tot allò relacionat amb el centre de transformació, l’aparellatge elèctric i la màquina rotativa asíncrona trifàsica de rotor en curtcircuit que se sol instal·lar en els edificis dels motors de reg. Per la relació familiar que des de menuts havien tingut amb la construcció arquitectònica del motor d’Albalat, ens vam decantar per investigar-lo in situ, malgrat el poc que quedava d’aquella vetusta instal·lació industrial. Nogensmenys, fou a patir de 2018 quan ens vam retrobar amb aquell vell treball, per la qual cosa vam considerar aprofundir en l’apartat dels antecedents històrics, però en aquesta ocasió d’una manera més acurada.
A les acaballes del segle xix l’Horta de València va partir llargs períodes de sequera. La mancança d’aigua de regadiu va ser de tal calat que alguns llauradors anaven a regar amb l’escopeta carregada al muscle. Tot això per defensar i protegir, si calia, el torn rigorós de reg que, a la subcomarca de l’Horta Nord per exemple, venia estipulat pels dies que marcava el calendari de reg que la Reial Séquia de Montcada disposa per a cada poble per on aquesta transcorre. En el cas particular d’Albalat dels Sorells, el conegut com a Quadrat de la séquia Major es troba en un paratge històric, natural i pintoresc, al qual s’accedeix des del camí del Molí i la senda homònima.
Tanmateix, sembla que el cabal d’aquest canal no gaudia de la regularitat necessària per als llauradors al llarg de les successives centúries. No debades, qui fora cronista oficial de la vila d’Albalat dels Sorells, Bernat Garcia Aparici, en la separata titulada «D’història d’Albalat dels Sorells. s. xix», indicava que en l’any 1818, Vicenta Alonso, veïna de València, i que té unes terres en la partida del Molí, a l’est de la Séquia de Montcada, en allò que es diu «Terres d’Alter», declara que li falta aigua per a regar i vol fer-ho per mitjà de costers, dient que allí encara es veu la pedra en la dita séquia de Montcada. Amb el pas dels anys la gestió de l’aigua arribà a ser un assumpte crucial per als ajuntaments. De fet, el 13 de juny de 1879 es va aprovar la coneguda com a Llei d’Aigua (atribucions dels ajuntaments en aquest ram d’aigües), perquè l’escassetat d’aigua per al reg no va millorar, en tot cas va anar minvant, motiu pel qual van haver d’instal·lar-se motors de regadiu de manera gradual.
Pel que respecta a Albalat dels Sorells, fou en 1911 quan Vicente Tormos Garcia i el seu cosí José Tormos Gallent van cedir part d’un dels seus camps perquè s’edificara el que acabaria sent el motor d’Albalat. En efecte, han sigut alguns dels veïns nonagenaris de la vila qui ens han pogut confirmar que el motor era anomenat d’Albalat perquè la seua titularitat era municipal. I a més entre els llauradors es coneixia com a motor del poble. Així es pot llegir en el plànol topogràfic i cadastral del polígon 3 del municipi de l’any 1929 (Fig. 1).
Cas contrari als motors que portaven noms dels seus respectius propietaris, d’associacions, comunitats o cooperatives de regants, com són els casos dels motors de Calabuig, Colonització, Cantavella, de la Setrilla, Sant Gil, etcètera. Altres testimoniatges en primera persona ens han comentat que el motor d’Albalat era el que més aigua treia de tots els que llavors hi havia escampats pel terme municipal d’Albalat dels Sorells. I que del seu manteniment es van encarregar durant anys Gaspar Tormos Vilches, fill de l’esmentat Vicente Tormos Garcia.
El model arquitectònic d’aquella construcció ex professo estigué bastant extens, almenys, pels camps de l’Horta Nord, com era el cas del motor de Sant Benet de Mauella que encara està en ús (Fig. 2). L’edifici del motor d’Albalat també va quedar alçat a uns quants centímetres del terra sobre un forjat de formigó de planta rectangular. Tot això per consolidar els fonaments i per evitar la humitat de la terra fèrtil de la partida del Molí. Un paratge històric, natural i pintoresc que també alberga el singular camp del Clot, al qual li vam dedicar uns paràgrafs al llibre Colps de batall a l’Horta Nord. Història, tradició i noves tecnologies, Institució Alfons el Magnànim-CVEI, 2021 [339 pàgines].
Els gruixuts murs exteriors estaven construïts amb rajola massissa lluïda amb morter i pintada de calç. La seua coberta queia a dues aigües, construïda amb típiques teules morunes de l’horta, i la torreta elèctrica de maçoneria amb tres passamurs porcellànics i aïlladors de vidres sobre recolzament metàl·lic ancorat amb treball de paleta. El seu cassetonat el formaven un magnífic conjunt de bigues de melis, la mateixa fusta que la de la porta d’entrada de dues fulles xapades amb llanda de ferro pintat de color gris blavós col·locada amb puntes de llautó. Unes reduïdes peces metàl·liques amb les quals va quedar inscrita la data de 1911. A més disposava de cuina amb fumeral, una habitació, ampli menjador al costat de la sala de màquines i un pou de grans dimensions i profunditat on en el seu fons estigué ancorada la motobomba emergida. A la seua façana hi havia un banc per asseure’s, construït també amb rajoles massisses i que mirava a l’est. L’entrada era flanquejada per una finestra a la seua esquerra, i dues més a la cara nord que eren simètriques amb les de la cara sud. L’alt i ampli barandat de ponent estava quasi pegat al marge dret de la Reial Séquia de Montcada en direcció cap a Museros, i a escassos metres del Quadrat d’Albalat (Fig. 3).
En la dècada dels anys huitanta del segle passat encara es podien veure alguns accessoris relacionats amb l’aparellatge elèctric i mecànic de la maquinària del motor, com per exemple part de l’antic embarrat, fusibles, seccionadors, eixos i corrioles de ferro colat, corretges de transmissió, i fins i tot alguns pots de greix per a lubricar i millorar la fricció entre les corretges i les corrioles. Per la tipologia d’algunes peces industrials, és probable que en els seus orígens el motor tinguera tracció de vapor, encara que en el nucli urbà d’Albalat dels Sorells ja n’hi havia subministrament elèctric en l’any 1911, segons indica una notícia relacionada amb les festes locals del mes de juliol.
Pel que respecta al conjunt del plànol original de la (Fig. 3), signat per Vicente Zaragozá en qualitat de geòmetra auxiliar 2n d’enginyer geògraf, comentar que de tota la partida del Molí només es detalla aquest dibuix. Tal vegada perquè apareix l’edifici del motor, la senda i el camí d’accés a la seua parcel·la. Una actuació que ens ha cridat l’atenció, vist que en l’esmentat polígon i en aquells anys hi havia altres habitatges destacats, com per exemple el Molí de Maties, la casa del Maset o l’alqueria del Pardaler, entre d’altres. Però cap d’ells es va singularitzar com el motor. Segurament, per tractar-se de propietats privades en les quals no calia especificar els amollonaments i partions.
D’altra banda, l’emplaçament del motor cap a l’oest de la partida del Molí no va ser un fet casual, sinó ben estudiat per diversos motius. Primerament, perquè pel subsol d’aquell terreny passava un riu amb gran quantitat d’aigua i a més a pocs metres de profunditat. I, en segon lloc, perquè el seu solar estava a escassos metres del Quadrat que la Reial Séquia de Montcada té al terme d’Albalat dels Sorells. Aquesta circumstància feia ideal la ubicació del motor, ja que el seu riquíssim cabal d’aigua era fàcilment dirigit a dues de les séquies més importants que reguen el terme municipal en direcció a la mar: el Roll i la Fila, canals que beuen de l’importantíssim conjunt hidràulic de la Reial Séquia de Montcada (Fig. 3).
Altrament, Bernat Garcia Aparici, en la separata titulada «La vida quotidiana en Albalat dels Sorells durant el segle xviii (ii)», ens parlava del Molí fariner, que aleshores estava al mateix lloc que hui està, però que en aquell temps treballava abundantment, el tenia arrendat el senyor comte d’Albalat, com consta en el document del notari Francesc Pérez Calvillo amb data 19 de desembre de 1715. Una vegada arribats al segle xx, en l’època de funcionament del motor, el molí era propietat de Maties Cariñena Garcia, qui sabia de la ubicació estratègica del motor d’Albalat, perquè en els anys de sequera les seues moles continuaren treballant. En efecte, fins a les albors del segle actual, fou un molí hidràulic que estava bastit sobre el braç de la séquia del Roll, com que actualment la trajectòria subterrània original del seu cabal ha quedat desviada per la superfície a través d’un tram de séquia recentment construït que passa vora la cara sud del molí.
Tornant al tema que ens ocupa, tot indica que a finals dels anys cinquanta del segle passat el nivell freàtic del qual bevia el motor d’Albalat va baixar considerablement, per la qual cosa la maquinària va quedar fora de servei de manera momentània. Fou en les albors dels anys huitanta quan un grup de llauradors locals que pertanyien a la Cooperativa Agrícola dels Sants de la Pedra van contactar amb experts en hidrologia de València. La idea inicial era tornar a posar en marxa el motor d’Albalat. Tanmateix, en veure els experts que de moment no era factible, van cercar altres rius subterranis on fora més senzill trobar bona molla d’aigua en el subsol. Els estudis portats a terme van indicar que el millor lloc estava al voltant de l’antiga fàbrica de rajoles, però la gestió i compra dels solars adjacents va complicar l’execució de l’obra. Així doncs, es va decidir adquirir uns terrenys entre les partides de les Huitenes i Alcabons, quasi al costat del camí de la Lloma, on l’any 1983 quedaria instal·lat el conegut com a motor dels Sants de la Pedra.
Amb tot i amb això, l’edifici del motor d’Albalat es va mantenir, però a poc a poc l’aparellatge elèctric de la seua instal·lació es va desmantellar, fins que envers l’any 1988 l’edifici que el va albergar fou demolit, i el seu solar i accessos van passar progressivament a mans privades. En aquest sentit, i, des de l’oficina del Registre de la Propietat número 2 de Montcada, ens han confirmat que a les escriptures de les parcel·les veïnes a la del motor —tant les dels propietaris històrics (75 i 77) com dels actuals (75 i 169)—, en cap d’elles ha constat mai cap motor ni altre tipus d’edificació. És a dir, la parcel·la número 76 ha estat sempre independent amb el nom de motor d’Albalat.
En relació amb tot açò, caldria assenyalar l’articulat de la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol, perquè encara que tracta d’una llei estatal, també s’aplica als béns de la Comunitat Valenciana, incloent-hi el patrimoni rústic, per a protegir aquells béns d’interés cultural. De fet, l’acció de desmantellar un antic pou de reg on tot apunta que era de titularitat pública, no hauria de quedar impune. No tan sols perquè es tracta d’un immoble que forma part del patrimoni emmarcat en l’arquitectura industrial i rústica de la localitat, sinó perquè no saben si en un futur no massa llunyà tornarà a ser un recurs vital i necessari per a una bona part de les terres de cultiu del terme municipal d’Albalat dels Sorells, Albuixec, Cuper, Mauella i Teuladella. Cal recordar, per exemple, que el motor del Tercet al terme municipal de Foios de l’any 1898 encara està en ús per als llauradors de les terres de les Cases de Bàrcena, Foios i Meliana.
Siga com siga, la realitat és que l’edifici del motor va existir fins al 1987. En efecte, en el mes de setembre d’aquell any, l’Institut Cartogràfic de València va fer l’última fotografia aèria detallada del paratge on encara apareix la construcció (Fig. 4). Tanmateix, en el gran mural protegit amb metacrilat que sobre el terme municipal va presentar l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells en l’any 1988, la casa del motor ja no es troba. Ni tampoc es mostra en cap de les dotze fotografies que sobre algunes edificacions emblemàtiques presenta el panell, motiu pel qual pensem que segurament es va enderrocar en aquell mateix any.
Gràcies a la investigació que estem portant a terme per a la redacció d’un article científic sobre aquest motor de reg, hem pogut aconseguir entre altres documents un informe tècnic emés per l’Àrea de Cadastre i Inspecció Tècnica de Rústica, depenent del Ministeri d’Hisenda. Com a informació a destacar, i, a banda de la informació aconseguida per part d’organismes i institucions com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Casa Comuna de Montcada i la Universitat de València, podem avançar que, la parcel·la que ocupava el motor estava subdividida en les numerades com a 76a i 76b. De fet, a les fitxes del llavors Servei de Cadastre i Riquesa Rústica de l’any 1946 consta que el solar del motor d’Albalat tenia una àrea de 100 m2, dels quals 60 m2 corresponien a la superfície de l’edifici. Així mateix, a la fitxa cadastral emesa pel centre de Gestió i Cooperació Tributària (Cadastre de Rústica) de l’any 1992 (Fig. 5), també apareix la denominació de motor d’Albalat. I, el més rellevant, s’indica que el domicili tributari del motor es troba en el mateix municipi, per la qual cosa sembla que la titularitat cadastral pertanyia a l’ens local.
Per altre costat, i, sense saber per què, la parcel·la del motor d’Albalat es va donar de baixa en el Cadastre el mes de novembre de 2002, si bé en la cartografia encara apareixia amb data 5 de maig de 2009 (Fig. 6a), però el seu solar original ja havia perdut uns quants metres quadrats. També apareix en plànols cadastrals del 2010, amb el detall de les seues coordinades. Fins i tot, hui dia l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) encara plasma en els seus plànols el tram final del camí del Molí, amb la curvatura i prolongació que donava accés a la senda del motor d’Albalat (Fig. 6b). Uns terrenys que a hores d’ara estan tancats per estructures i tanques metàl·liques, quan tot indica que són encara de titularitat municipal, sense negligir una certificació cadastral descriptiva i gràfica de 2023 que així ho ha deixat signat.
Davant d’aquesta important acreditació administrativa i oficial, no hem pogut deixar de formular-nos una sèrie de preguntes: Per quins motius es va enderrocar l’edifici del motor d’Albalat? Hi havia algun tipus d’estudi previ al respecte? Es va demanar la corresponent llicència de demolició a l’administració competent o fou una actuació motu proprio? Per què els diversos ajuntaments fins a l’any 2010 no van actualitzar les dades de la raó social de la parcel·la número 76 en el Cadastre? Per què l’Àrea de Cadastre i Inspecció Tècnica de Rústica no va actuar d’ofici en favor de l’administració local com ho fa en els casos que sí que li adjudica descomptes, sendes, camins o rambles que no tenen cap titularitat reconeguda? Per la nostra part, i, en pro del rigor d’aquest estudi, el passat dilluns 5 de maig vam entregar un registre d’entrada sol·licitant al consistori actual documentació sobre l’esmentada llicència de demolició, però el dia de hui encara no hem rebut cap contestació.
Afortunadament, la legislació actual sobre règim del sòl i ordenació urbana és clara pel que respecta a les infraccions urbanístiques comeses en sòl rústic, verd o espais lliures, com que no caduquen ni prescriuen mai. Tampoc encara que haja passat molt de temps. I en aquest cas en concret tot indica que només han sigut quinze anys. Així doncs, i, des d’aquest preàmbul a l’article científic que estem treballant, instem al fet que la corporació municipal actual investigue sobre el cas inaudit i misteriós del motor d’Albalat de 1911 que encara està per resoldre’s. Tant de bo que l’ajuntament indague amb cura, interés i sensibilitat pel bé del nostre patrimoni. Perquè, al marge d’on puga arribar aquest treball de camp i d’investigació, el consistori hauria de revisar de manera exhaustiva l’arxiu municipal. A banda de sentir i parar atenció al testimoniatge dels nostres majors. Perquè la seua transmissió oral ha estat considerada com a la primera literatura. Sobretot, aquella que és narrada en la primera persona del singular, com que és la vertadera memòria viva dels nostres pobles, per evitar que tot quede en una trista i irreversible damnatio memoriae.
En els darrers temps, l’urbanisme d’Albalat dels Sorells ha pogut veure com han anat desapareixent alguns dels seus immobles més emblemàtics. No obstant això, i, al marge que l’edifici del motor es va perdre per sempre, el seu solar, la senda i el camí d’accés amb les seues fites de pedra encara hi són visibles. Per tant, haurien de recuperar-se i protegir-se, com a part important del nostre patrimoni rústic i pecuari local.
A les albors de la calor i xafogor estival, tot siga pel fet de posar en valor un llegat dels nostres avantpassats, del seu esforç col·lectiu, i perquè puga quedar assolit com a testimoni per a les generacions d’albalatans i albalatanes futures. Potser ara tenim l’última oportunitat de recuperar allò que ens queda d’un dels trets més característics de l’Horta de València: el llegat i la petjada de l’aigua. També d’aquella que brollava del més genuí dels motors de reg que va tenir el terme municipal d’Albalat dels Sorells, malgrat que ha sigut víctima de la desídia de les diferents administracions.
