EL PA I LES MOLLES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Llegia el link que un bon amic em va passar, d’eixos que amb interès rebotem per WhatsApp a coneguts i amistats amb la intenció de participar-los qualsevol informació en forma de noticia o opinió. Sempre no llegeix puntualment el que m’envien els meus contactes, encara que si puc ho faig en algun temps mort, mentre viatge en el metro o em prenc un cafè. Quelcom habitual en els usuaris d’aquesta aplicació de Facebook per als mòbils i que ajuda a posar-nos al corrent de tantes coses… fakes incloses.
L’enllaç virtual en qüestió era un article d’opinió de Pablo Iglesias en un diari digital que no ve a compte, en què l’exvicepresident del govern alertava d’un possible futur govern de l’estat encapçalat pel Partit Popular i Vox en forma de classe magistral de Ciències Polítiques, homilia podemita de dissabte o tema de sobretaula al seu xalet de Galapagar, o totes tres alhora en la particular trajectòria malabar del polític madrileny.
“¿Y si gobernaran PP y Vox?” és l’apocalíptic títol d’un text que en realitat no descobreix no res encara que no ens dediquem a la cosa pública com ell ho ha fet en els darrers anys a càrrec a l’erari de tots. L’exemple el té ben a prop en l’autonomia a què pertany, on fracassà estrepitosament. No sorprèn el titular en forma de pregunta perquè en democràcia tot és possible i perquè els votants actuals i esdevenidors tampoc som ni seran els mateixos de la Transició, com tampoc els dels anys 80, 90 i el que portem consumit del segle XXI. La societat ha canviat tant que, com digué Alfonso Guerra (l’Iglesias d’aleshores) quan el PSOE arribà a La Moncloa: “A España no la va a reconocer ni la madre que la parió”, una de les seues frases mítiques entre un llarg repertori d’ocurrències d’aquell enfant terrible que acabà sent tan reaccionari com el que més després de tota una vida de polític professional.
Només cal xafar el carrer de veritat, no sols en campanya electoral, per adonar-se’n que l’espectre electoral ha anat mudant de pell a mesura que ens allunyem del darrer terç de la centúria passada, a mesura que la situació social i econòmica ha evolucionat al ritme que s’anaven transformant els ‘paisatges emocionals’ que coneixíem. Res no és el que pareix i tot allò que puga assemblar-se-li és fruit de la imaginació, afegiríem. Circumstància que qualsevol ciutadà de més de 40 anys pot corroborar sense gaire esforç, no diguem els més majors encara. L’Espanya actual no solament dista d’aquella que coneguérem en blanc i negre, és que la d’ara no serà la d’ací uns anys, atès que els canvis són cada vegada més ràpids i, potser, radicals en aquesta societat de la (des)informació calculada en què els interessos dels grans grups de poder a través dels mitjans de comunicació arriben fins al lloc més recòndit, amb l’inestimable col·laboració de tutti quanti per allò d’estar permanentment comunicats i al dia.
Avui, l’antic proletari no hi és, fa temps que l’enterràrem, i amb ell l’esperit de lluita o de classe, com es vulga dir –a un servidor li agrada més parlar de ser conscient de la seua procedència, dels seus antecedents familiars-, per contra cada vegada hi ha més autònoms i/o emprenedors que se busquen la vida com bonament poden. L’assalariat té menys drets que mai i el funcionariat és considerat com la panacea ideal, mentre l’esplendor daurat del sindicalisme passà a millor vida en termes generals. Els joves que estudien tenen un pervenir difícil i els que no ho fan el tenen pelut, sobretot quan es reflecteixen en l’escaparata de les oportunitats que els ofereix aquesta fictícia societat del benestar en què tant tens tant vals. Res nou sub Sole.
La ideologia i el caràcter necessaris per a eixir dels clots que jalonaren el tortuós segle XX han anat desapareixent dels modus vivendi et operandi comuns al ritme que allò material ha anat formant part de la quotidianitat en una cerimònia de la confusió de què ningú es deslliura, emparats en la dinàmica de voler el millor per als nostres descendents, que és com dir allò impensable per a les generacions pretèrites forjades a base de sang, suor i llàgrimes. El progrés.
Tornant a la pregunta de Pablo Iglesias, els governs segueixen decidint-los la ciutadania; tanmateix, el perfil dels votants no s’ajusta al tradicional a què acostumàvem i avui, perfectament, un aturat o un jove sense ofici ni benefici a hores d’ara –inclús amb estudis o un treballet puntual- poden donar el seu vot a Vox, com un autònom o un assalariat poden fer-ho perfectament al PP o més a la dreta encara. ¿Per què? Per un simple i impulsiu ajust de comptes amb el statu quo, encara que es puga vendre l’ànima al dimoni en dipositar el sobre en l’urna. No necessàriament per la corrupció galopant sempre pendent de resoldre’s ni les actituds intolerants o arbitràries que representen els uns o els altres, indistintament. L’estructura anacrònica i gremial dels partits, ancorats la immensa majoria en preceptes de l’anterior centúria, no ajuda tampoc a redreçar la situació.
En el cas de l’exlíder podemita, ¿què podem dir que no s’ajuste també a aquesta situació fluctuant, però a la baixa, de la política casolana? De professor universitari a polític que, precisament, no ha donat massa exemple de coherència ideològica quan comprà un casoplón, practicà el nepotisme descaradament en accedir al govern i, després de tot, ha acabat col·locant-se mercès a un altre tipus de porta giratòria emparat en el seu recent passat públic i poder de decisió. La casta (o la caspa), que ell criticava amb sanya però de què forma part indissoluble, ha contribuït decisivament a aquest descrèdit de què tracta de prevenir-nos un tant hipòcritament.
En definitiva, i per a acabar, el pa ha estat essencialment el mateix durant dècades coent-se en el mateix forn: la Constitució, els partits polítics, la judicatura i el sistema electoral, no així les molles que el composen: la ciutadania. I les molles, depenent de la qualitat de la massa i de la intensitat del foc poden donar com a resultat un altre tipus de pa. Un pa dur o negre, massa cuit i, per això mateix, indigest. Estem?