El que no es coneix ¿no existeix?

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

A voltes amb el curs acadèmic a punt d’inaugurar-se, particularment pel que fa a la universitat, ens assabentàvem aquests dies finals de les vacances –normalment de paràlisi institucional- que la degana de les valencianes ocupa un lloc entre les 300 més importants del món, sent una de les 5 més destacades d’Espanya i la primera a nivell autonòmic, segons el rànquing de Xangai.

Entre d’altres factors que la Universitat Jiao Tong d’aquella ciutat xinesa té en compte des del 2003 està la producció investigadora de les seues homòlogues a nivell internacional, un paràmetre que també considera, per exemple, el nombre de premis Nobel que tenen en nòmina, ja saben el guardó per excel·lència dels que s’atorguen arreu del planeta. Tot i això, hi ha altres rànquings semblants on triar que no necessàriament coincideixen en els resultats, per allò de trobar la millor classificació possible i publicitar-la convenientment.

La qualitat i quantitat de publicacions que cada any són capaces de produir les universitats són un factor que, replegat en les memòries anuals d’investigació, fan mantindre, baixar o pujar la seua categoria en una societat competitiva de mercat. Un aspecte que no hem d’obviar quan la solvència intel·lectual s’audita aplicant determinades fórmules matemàtiques que ara no vénen al cas.

Normalment, a casa nostra la competitivitat per ocupar els millors llocs se la disputen la UV i la UPV, una amb més de 500 anys d’existència i l’altra amb vora mig segle de vida, atès que les altres públiques, també més menudes i algunes d’elles relativament joves, es situen, lògicament, en posicions més endarrerides. Cal no oblidar que l’experiència i les dimensions també compten, com és natural.

Nogensmenys, el que les universitats potencien sobre manera la investigació i que aquesta activitat siga un dels seus pilars més sòlids i, per això mateix, reconegut per tothom no exclou que hi haja altres institucions, entitats i, sobretot, individus qualificats que –fora dels campus, amb el que això comporta- també fan recerca i la publiquen a través de revistes científiques i llibres en diverses editorials més o menys conegudes, indexades o no. Un escenari ambivalent que, a un ritme ben diferent (a vegades distint nivell, tot cal dir-ho), ajuden a avançar el coneixement i, també, divulgar-lo.

Dic tot açò perquè des de fa gairebé dos dècades, potser alguns anys més, la recerca ha anant experimentant progressivament canvis substancials, sobretot a l’hora de trobar la millor eixida als seus treballs, resultats i conclusions. No és igual un equip o grup d’investigació multidisciplinar emparat en projectes públics competitius, relacionats sovint amb altres universitats i I+D, amb catedràtics, titulars, doctors i becaris, que no pas el treball d’altres col·lectius heterogenis i investigadors, diguem-ne freelance, sovint al marge d’eixa competitivitat i finançament que, en conseqüència i a diferència dels primers, aporten el seu gra de sorra de forma més marginal, modesta i menys reconeguda en publicacions complementàries generalment i amb menor impacte virtual (o difusió, que per al cas és el mateix). La qual cosa no vol dir que siguen menys dignes ni que tampoc hagen de ser ignorades per sistema quan el treball està ben executat..

Tanmateix, allò que no es llegeix ni cita no es coneix i el que no es coneix corre el risc de no existir per a la ciència per poc que reparem en l’assumpte. Motiu pel qual, d’un temps ençà, s’han delimitat molt clarament dos línies de treball que solen anar paral·leles, difícilment convergents, que fan que els avanços extrauniversitaris, siguen de la naturalesa que siguen, passen per ignorats o, pitjor inclús, conscientment relegats a l’ostracisme més decebedor per la seua escassa visibilitat.

Per poc que analitzem el fenomen, la qüestió de fons no deixa de ser el divorci o l’escletxa creixent entre dos tipus d’investigació que haurien de ser complementaris a pesar de la competitivitat creixent que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres. Tot i això, és cert que la bretxa digital i les seues regles de joc vingueren per a quedar-se, encara que la virtualitat tampoc és plena garantia de l’èxit si no es tenen en compte aquelles contribucions al coneixement que, més puntuals i molt disperses, no aspiren a tindre un públic cibernètic en temps real/immediat sinó a deixar constància que una altra forma de realitzar la recerca (lliure, vocacional, metòdica i plenament homologable) és encara possible.