EL REI I ELS NOSTRES PARES
Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València
Juan Carlos I (JCI) té l’edat de molts dels nostres pares, és a dir d’aquells congèneres seus que estan entorn de la vuitantena any avall any amunt, que és com dir aquell segment de la població espanyola més gran, fills de la Guerra Civil o de la seua postguerra. Eixos precisament que, des del març passat, han caigut i cauen sense solució de continuïtat, anònimament i abandonats a la seua sort, per efecte de la COVID-19 i, en molts casos, estar domiciliats en residències d’ancians.
Després d’anys nefasts per a la Casa del Rei a mesura que s’acostava la quarta dècada com a Cap de l’Estat i la seua família creixia, de cop i volta, després de l’abdicació en favor del seu fill, la premsa trau a la llum els darrers draps bruts de l’exmonarca arran les converses gravades de l’excomissari Villarejo (menut personatge) i la seua confident Corinna Larsen (menuda coprotagonista). Tot un homenatge a les clavegueres o al sainet, tant se val, al capdavall una nova decepció més de qui fou el primer dels ciutadans del país segons la Constitució i ara s’ha transvestit de Wally.
Com dèiem, fa ja massa temps que els poders fàctics miraven cap a un altre costat quan sabien dels quefers tèrbols del Borbó, no sabem exactament si per a protegir-lo o, també, protegir-se tots plegats atès que qui calla atorga. Siguem clars, tan culpable és el presumpte delinqüent com qui permet amb el seu silenci còmplice que continue fent de les seues per allò de la seua inviolabilitat.
Sincerament, i a pesar de tot, crec que ell i el seu mal exemple serveixen a hores d’ara de cap de turc per a amagar el que al seu voltant estava ben mirat i es permetia ves a saber des de quan, un selecte convit en què s’han mesurat a mans plenes des de les grans multinacionals fins els grans emporis locals marca Espanya, eixa beautiful people que mai no ha deixat de ser-ho a pesar dels puntuals escàndols que, interessadament i quan calia, de tant en tant esclataven perquè no-res canviés. Com si això fos la purga necessària perquè tot seguís igual –o pitjor- que abans. Recorden a Mariano Rubio, els Albertos, Conde, De la Rosa, Colón de Carvajal i cia? La llista és llarga…
Les comissions de l’AVE saudí –algun dia sabrem d’on van eixir i com es van gestionar, que ací està també el lleu de l’ós- han estat l’espoleta perquè tot semble que canvie amb la marxa inopinada de JCI quan en realitat res no canviarà gens ni miqueta. Els cervells de l’operació pensen que mort el gos s’ha acabat la ràbia, però el cànid encara lladra i el virus mutarà en aquest muntatge fantasmagòric digne d’una pel·lícula dels germans Marx (com deia Groucho, “aquests són els meus principis, si no els agraden en tinc uns altres de nous”).
El pitjor de tot no és el descrèdit de la monarquia, una institució anacrònica pròpia de països ancorats en el passat i certament immadurs col·lectivament, és pensar en com s’ha enganyat recurrentment els nostres majors en aquest mig segle passat (la millor generació, en diuen, a propòsit dels terribles efectes que pateixen a hores d’ara), a ells i els seus descendents, com les elits han utilitzat les institucions, com els mitjans de comunicació han contat mitges veritats que semblen una gran mentida, com s’han dilapidat recursos materials ingents, com s’ha privat el país d’una modernització des dels fonaments que revertís en l’accés al treball dels joves, i entre ells els més preparats a base d’intel·ligència, esforç i tenacitat. És comprovar com s’han dinamitat tantes coses perquè a hores d’ara pensem (il·lusos dels mortals) que tots els mals es concentren en una sola persona i/o institució. Tindran barra?