EL SHOW NOSTRE DE CADA DIA
Article d’Albert Ferrer Orts, Universitat de València
Estem més informats que mai, depenem dels mitjans totalment –val a dir que també de la publicitat (i de quina manera). És una realitat incontestable en estar reclosos a curt i mitjà terminis. Desconeixem si ho estarem de forma intermitent a llarg termini –encara que pot intuir-se afirmativament. Cal ser optimistes, clar, però amb certa dosi d’escepticisme sent positius.
El món que fins ara hem viscut no serà el mateix endavant per un nou fenomen estrany a les nostres vides, aliè als nostres pensaments, desconegut en la seua evolució per a la pròpia comunitat científica. La por que genera la impotència ens ha tornat a la caverna, a la prehistòria del nostre peregrinar en l’era de la nanotecnologia, la comunitat global i l’exploració de Mart. Això sí, sent gairebé autosuficients i envoltats de totes les comoditats imaginables, generalment, cal precisar-ho, doncs el temps no ha passar debades.
No treballem (i si ho fem, és de forma virtual i asèptica), rebem uns per altres una renda en forma de salari, subsidi, ajuda o com es vulga dir, s’ajornen les hipoteques, els lloguers, proliferen els acomiadaments disfressats d’ERTO, van paralitzar-se els viatges, les classes i, de seguida, el país sencer. Convivim o patim la soledat com no coneixíem, a contracor i contracorrent. Segurament, per a alguns un paradís, per a d’altres una gàbia d’or o de cristall en què, com Adam i Eva, podem gaudir sempre que no mengem la fruita de l’arbre prohibit (eixir i relacionar-nos amb naturalitat).
De sobte, el purgatori catòlic s’ha transformat en els hospitals i les seues urgències. Les residències d’ancians en l’infern. Directament. Llocs on els mitjans de què disposen, més que limitats, s’han convertit inesperadament en una mena de balança de sant Miquel arcàngel; aquella que, ara per ara, inopinadament, decideix qui sobreviu i qui no. L’apocalipsi cristià pren cos.
Mentrestant, com he referit adés, la majoria dels mortals seguim el relat que ens conten a través de la tecnologia de què disposem en el confort de les nostres llars un dia rere d’un altre sense descans. Escoltem els informadors, científics, sanitaris, malalts, polítics, economistes, empresaris, sindicalistes, cantants o actors amb les seues opinions i decisions canviants depenent de quin moment es tracte i del discurs de cadascú. Però, pel que experimentem, poca cosa transforma la situació que no passe pel sedàs de l’aïllament i del terror inoculat d’una malaltia invisible, latent i sempre amenaçadora en travessar el llindar de la porta.
Al remat de tot, me pregunte si quan hi haja la vacuna salvadora i arribe a tothom –que no és necessàriament el mateix- acabaran els nostres problemes actuals i futurs. Ja anticipe que no. I no ho farà perquè l’experiència diu que, després de catàstrofes com aquesta una vegada superada la crisi, a poc a poc, tornarem a fer prevaldre allò que ens sigularitza com a espècie i que ens ha portat fins ací mateix: la cobdícia. Una peculiaritat que, és cert, caracteritza sobre manera els més poderosos, sempre pendents de ser-ho més i més caiga qui caiga, però de què no ens eximim la resta quan actuem com ells per pura imitació des de posicions infinitament més modestes i febles, que és com dir contra natura.
I és que tots som humans, pensem de forma semblant i actuem en conseqüència atenent les possibilitats de cadascú. Difícilment podem exigir si en realitat fem exactament el mateix a diferent escala. Eixe és el problema i la qüestió que hauríem de resoldre de forma íntima i personal abans d’opinar gratuïtament, enviar missatges a tota hora, aplaudir o fer perolades des dels balcons, per no esmentar més estupideses i coentors a què acostumem.
En aquests moments em ve al cap una de tantes pel·lícules que hem vist alguna vegada en la vida i sembla que només han servit per a entretenir-nos unes hores al cinema o la televisió, i prou. Es tracta d’El show de Truman (1998), un film que, interpretat a l’inrevés (com propose), podia assemblar-se al show nostre de cada dia en què disciplinadament participem incauts aquestes setmanes i que va a prolongar-se indefinidament. Truman, en aquest cas, no seria un producte mediàtic que enlluerna l’audiència com en la cinta, Truman ho som tots plegats reclosos als nostres domicilis mentre que ens controlen a través de la tecnologia aplicada als mitjans de comunicació, que és com dir a les grans corporacions econòmiques disposades a aprofitar una situació tan excepcional després d’anys acumulant informació privada privilegiada i traficar amb ella, a les nostres esquenes o no.
Nogensmenys, hi ha un moment del llargmetratge en què el protagonista s’adona de la mentida que li estan fent viure des que va nàixer i s‘escapa per veure i experimentar allò desconegut però consubstancial a la resta dels mortals, tret d’ell: la normalitat, l’anonimat, la llibertat. Em tem, puc equivocar-me vaja, que no farem com Truman, el control de masses que aquest coronavirus ha reforçat (in)directament és un caramel massa golós per a deixar-lo perdre.