En blanc i negre
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
De sempre, a casa s’ha conservat gran part del patrimoni fotogràfic familiar, fins que una porció del mateix s’ha anat disgregant tardanament entre els meus germans i jo mateix, així com entre altres parents per voluntat expressa del meu pare o per altres circumstàncies. Parentela desconeixedora d’aquest material en blanc i negre com de molts dels retratats. Només la memòria prodigiosa del meu progenitor als vora 86 anys pot posar nom i cognoms (o malnoms, si és el cas) a tants avantpassats que ja no estan o no saben que els observem i parlem d’ells, si encara viuen.
Per tant, és una realitat que eixe arxiu instantani de records, en moltes ocasions degut a la seua curiositat des de jove per la fotografia, ja no és el que fou, menys encara si faig memòria de la meua infantesa, en què a més es guardava en un vell maletí del temps de Maria Castanya un munt de fotos que, de tant en tant, vèiem en la intimitat familiar, encara que als més menuts ens costava reconèixer bastants dels retratats individualment o en grup. Uns moments difícils d’oblidar perquè esdevenien com una mena d’agradable classe magistral dels nostres majors sobre les peripècies vitals d’uns i d’altres, al capdavall on es fonamentava la nostra memòria encara fràgil i, més encara, els nostres orígens recents.
D’aquell munt queda més bé poc, si se vol allò essencial, que, de tant en tant (com ara), li serveix al meu pare per a comprovar què ràpid passa la vida i alhora fer-nos partícips del relat que conté cadascuna en particular. Des de la primera que conserva de la seua classe en temps de postguerra, passant per la de la seua Primera Comunió fins altres dels anys ’50 del segle passat, quan començà a treballar de dependent a València i s’inicià en la fotografia amb motiu de la visita periòdica dels seus parents belgues, originaris també de Meliana però establerts a Brussel·les des de poc després d’acabada la Guerra Civil. En realitat, tot un esdeveniment al carrer de Colón on estava el domicili patern pels vehicles que conduïen, la roba que vestien i l’educació de què feien gala (incloent-hi el francès).
En contemplar aquelles velles instantànies, tan efímeres com reals, ell exclama nostàlgic: Què endarrerits estàvem, Senyor! Una realitat manifesta en veure la modernitat dels visitants i contrastar-la amb la ruralitat dels amfitrions, la qual cosa sempre visqueren amb plena naturalitat els seus protagonistes: mentre els d’ací conreaven durament la terra i aquesta fou generosa amb el seu titànic esforç, aquells comerciaven al cor d’Europa part de les seues collites, sobretot la taronja en moments d’esplendor de l’agricultura casolana. I així seguí sent després de la jubilació dels més grans, com Alberto i Amparo, els meus avis, o Ramón i Carmen, els meus oncles, dels seus nebots belgues i del meu pare, els seus germans i cosins. Així ha estat fins ara malgrat el traspàs dels seus progenitors, d’alguns d’ells i de les seues esposes i marits [Vegeu la foto de la capçalera: Famílies Ferrer-Beltrán al Penoso, Foios, 1950. Arxiu d’EFT].
D’aquelles velles fotos en blanc i negre ja només queden uns pocs per a seguir donant testimoni de tota una vida farcida d’experiències inoblidables que transmetre als descendents (sobretot Miguel, Federico, Enrique, Amparo i Pepe), perquè no hi ha relat més colpidor que el que elles segueixen transmetent -sempre i quan puguem identificar els seus actors. Diuen, amb raó, que u segueix vivint mentre el recorden encara que ja no estiga present entre nosaltres i ha de ser cert si podem posar noms a tants que ens deixaren o que ni tan sols arribàrem a conèixer, però que es resisteixen a l’oblit estampats com un dia quedaren en paper-cartró.