En eixes estem… encara

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Des que David Trueba realitzà una mena de documental en diversos capítols sobre José Miguel Monzón Navarro (Madrid, 1955), anomenat “Usted está aquí”, per a La Sexta i AtresPlayer, els comentaris del Gran Wyoming –com és conegut aquest metge dedicat a la interpretació i la informació en clau d’humor des d’El Intermedio- no han deixat indiferents els que el segueixen des de fa anys. I no ho ha fet perquè el que diu és precisament el que no podria dir des d’una altra plataforma, diguem-ne seriosa i formal, com la dels informatius de la seua pròpia cadena (amb Ferreras i Pastor al capdavant) o d’una altra associada a ella (amb Matías Prats, Mónica Carrillo, Sandra Golpe, Vicente Vallés…), o de qualsevol privada de la competència on, per exemple, David Cantero, Isabel Jiménez, Pedro Piqueras, José Ribagorda, Carme Chaparro, Ángeles Blanco… contribueixen a donar credibilitat a la informació quotidiana, que és com dir la imatge del rigor periodístic, o, si ho prefereixen, de la veritat que interessa a cada conglomerat audiovisual.

Amb molts altres protagonistes de la ràdio, els seus rostres i les seues veus esdevenen una mena d’oracle on es destil·len informacions i opinions tamisades al gust de les corporacions mediàtiques a què pertanyen i, suposadament, del públic que els segueix a diari. Són, si m’ho permeten, la veu autoritzada del seu respectiu amo, que els paga (i molt bé) i a qui deuen la popularitat, encara que passen els anys.

Sembla mentida que les paraules de Monzón puguen escarotar algú mitjanament normal i lògic, però davant d’aquest panorama, descrit succintament, no és d’estranyar que els hi haja de sorpresos quan les evidències són –des de ja fa massa anys- incontestables en un clima de confusió premeditadament programat per a traure-li rèdit. Els sona allò de divideix i venceràs? Doncs això mateix i sense subterfugis, que per a això estan els que diàriament ens ho conten sense cap rubor.

Recorden el que hagueren de lluitar els parents, amics i coneguts de les víctimes de la Línia 3 del metro, així com les que havien sobreviscut al mateix? Se’n recorden de la seua concentració setmanal davant de la Seu, enfront mateix del palau de la Generalitat? Quants anys hagueren de passar perquè la societat valenciana fos realment conscient del seu desemparament i de la seua valentia? Jo els ho recordaré, més que res perquè veiem de quina fusta estem fets –també o sobretot els que ens puguem considerar progressistes i entenem les disquisicions del Gran Wyoming en privat: arran d’un rigorós documental de Barret, CV (“L’estratègia del silenci”, 2011), ampliat a pel·lícula en 2017, que popularitzà Jordi Évole en “Los olvidados” (“Salvados”, 2013). Si no és per aquesta feliç circumstància, què volen que els diga, potser encara estaríem escoltant les paraules d’Alfonso Rus, quan arengava ufà i totpoderós a Xàtiva que si els deia als seus veïns que trauria la platja a la ciutat també s’ho creurien.

Molt d’aquell procedir col·lectiu vergonyós feliçment passat, que no oblidat –ja me diran si el tal Mazón és l’alternativa a dues dècades de bufonades, messies de cartró-pedra i innumerables maldats innombrables instigades pels Zaplana, Olivas, Camps, Fabra i tota la sèrie interminable de xoriços, panxacontents i aprofitats que els seguien fil per randa-, encara està present en la societat a pesar dels canvis potenciats des de mitjans de 2015, molts, diversos i profunds a pesar que segurament es pot fer més i encara millor.

Tornant al principi, cal preguntar-se si un altre periodisme, gairebé inexistent com dèiem, hagués estat capaç de qüestionar-se i desvetllar si la guerra a Ucraïna s’hagués pogut evitar (i amb ella, milers de morts i milions de damnificats, la lenta destrucció total de les seues ciutats, infraestructures, indústries i camps, el tall de les fonts d’energia, el desabastiment de cereals…); si la UE està fent com cal el seu paper, gairebé economicista, en encadenar una crisi a una altra, si l’OTAN genera més militarisme i l’enriquiment dels grans lobbies armamentístics en detriment de la democràcia i la llibertat; o, tornant a casa nostra, per què el poder judicial obeeix descaradament els interessos del veritable poder, en majúscules; si es poden evitar molts dels incendis forestals aportant solucions d’una vegada i denunciant amb rigor la manca de polítiques adients d’uns, dels altres i, al remat, de tots plegats, i deixen d’acovardir-nos amb el canvi climàtic que cap govern acaba de creure’s per falta de voluntat i planificació, cap; si el monopoli bancari és lícit quan es priva maquiavèl·licament de la competència… Perquè els Panamà Papers i assimilables, les aventures de l’emèrit i succedanis per l’estil no deixen de ser en el fons cortines de fum disfressades de periodisme d’investigació amb què entretenir al personal de tant en tant.

Els raonaments de Monzón, àlies el Gran Wyoming, venen a palesar senzillament que, individualment i de forma mancomunada, hem anat perdent a corre-cuita el sentit de les coses, hem oblidat el lloc d’on venim, al capdavall la raó última que ens singularitza com a éssers racionals. Això tan natural és el que encara sorprén d’un tipus normal i corrent, despullat del seu humor àcid quan actua: dir les coses pel seu nom. En eixes estem… encara.