En el nom de la (in)cultura
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
La cultura no pertany a sigles ni acrònims partidistes, no és d’esquerres ni de dretes com tampoc d’allò difús anomenat centre. És un concepte que engloba societats senceres per menudes que siguen, però mai no distingeix individus per sobre de la comunitat. Un conjunt de trets característics –ni millors ni pitjors que altres- que ens singularitzen i, alhora, ens diferencien. En moltes ocasions, un fenomen propici al mestissatge, a la mescla a mesura que els individus s’interrelacionen i comparteixen eixos trets fins aleshores distintius i diferenciats. En tant en quant eixes cultures s’han globalitzat al llarg del temps, algunes de les seues baules són compartides per milions de persones mentre que altres s’han difuminat o diluït.
Parlem de cultura occidental com d’aquella que, des d’Alexandre el Gran, Europa ha fet arribar paulatinament al conjunt d’Amèrica, Àfrica o el Pròxim Orient fins a Oceania; mentre que ho fem d’oriental a la que es dóna generalment en l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient. Tanmateix, aquesta mena de divisió un tant prosaica no és del tot real, entre altres coses perquè –posem per cas- Rússia és un estat immens bolcat majoritàriament a l’est, malgrat que el seu centre de decisions hi és a Europa on es concentra majoritàriament la seua població. Àfrica és molt diversa a ambdues parts del Sàhara a pesar dels estralls de la (des)colonització i la Xina mil·lenària tradicional conviu, després de la Revolució Cultural, amb una altra de forta empremta capitalista que col·loca els seus productes i qui ens els vénen a la resta del món des de fa dècades.
Però la cultura i el seu viatge incansable pel planeta compta amb altres factors a considerar, com el lector pot endevinar sense gaire esforç, com ho és el fenomen Internet, l’eina més poderosa de què fins ara disposem arreu del món per a assimilar, difondre o aniquilar –ves a saber- cultures de forma virtual a través de múltiples plataformes. Quelcom que ha revolucionat i segueix fent-ho a diari la forma de interrelacionar-nos a curta, mitja i llarga distància ipso facto, en temps real. Al remat, allò que a hores d’ara agilitza sobre manera el mestissatge i, sobretot, el sorgiment de nous elements culturals compartits en els cinc continents de forma sincrònica.
Tot i això, en el nom de la (in)cultura, segueixen produint-se pertot arreu accions que, lluny de fomentar la preservació o l’alteració natural d’allò que ens significa, pretenen destruir-ho a consciència sense importar les vides que es seguen gratuïtament ni, menys encara, allò que els donava sentit i proporcionava un lloc en el món. Guerres, persecucions, deportacions i tota classe d’humiliacions i vexacions que segueixen repetint-se des de temps immemorials i que no hem estat capaços encara d’eliminar del diccionari per desús, res més lluny de la realitat. Contradictòriament, no es pot obviar tampoc, velles maniobres que han ajudat a espargir i imposar per la força de les armes cultures entre pobles molt diversos. L’hel·lenisme, la romanització i la conformació del que coneixem com a civilització xinesa són algunes de les més antigues; les dues guerres mundials alguns dels seus darrers sospirs de calat en dividir la Terra mitjançant un dens mur que encara hi perdura.