ESTIU DE 2022

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

En la justa meitat del present estiu, quan diverses onades de calor han passat i d’altres queden encara per arribar, juntament amb la plaga en què esdevenen els ja recurrents incendis forestals o la manca d’aigua als embassaments, tot coincidint amb el període preferit per a gaudir de les vacances, quan les xifres de visitants i d’ocupació hostalera diuen que s’assemblen als anys anteriors a la pandèmia, i el turista continua viatjant impenitent a la recerca de nous paradisos gairebé impossibles a pesar de la pujada dels preus, les vagues en les aero-línies i els entrebancs que pertot arreu solen trobar-se –ja saben, sarna amb gust no pica-, el món segueix igual de malament o pitjor que antuvi.

A punt de complir-se mig any de la invasió russa d’Ucraïna, ara mateix l’alerta militarista s’incrementa per les maniobres amb foc real que l’exèrcit xinés realitza al voltant de Taiwan, la desitjada baula que complementaria el control total de Hong Kong –amb la desinteressada col·laboració de Corea del Nord per que fa a la seua homònima meridional i el Japó. En realitat, els passos previs per al domini del Llunyà Orient en col·laboració amb els russos pel nord. La potència mundial en què s’ha convertit la Xina comporta actuacions intimidadores tal com acostumen històricament les seues homòlogues nordamericana i russa allà on calga. El planeta és un tauler d’escacs on cadascuna d’aquestes potències mouen les seues peces al seu antull i parer, encara que sempre deixen al darrere un reguer de sang i víctimes innecessàries que, anònimes, com vostè o jo mateix, prou fan en procurar surar el més dignament possible.

Sense patir directament la violència, no cap dubte que el que veiem fa què pensar i també ens afecta col·lateralment encara que les vacances ens facen oblidar momentàniament els patiments que s’entreveuen en un futur pròxim. Ara per ara, carpe diem i ningú estem per a pensar seriosament en la recessió que s’aveïna ni en les seues conseqüències per a la nostra quotidianitat. A més, dic jo, no estem protegits per l’OTAN, més encara des del passat juliol? Doncs, a viure que són quatre dies, alguns diuen que mal contats.

Aquest estiu, almenys el que ara per ara ens ha deparat, confirma que l’ésser humà, fidel a la seua naturalesa agressiva embolcallada de ciència, tecnologia i progrés (en essència qualitat de vida i benestar ficticis a costa de la natura), és capaç d’abstraure’s dels grans problemes que, en bona part, ha propiciat i viure al dia obeint a dues premisses fonamentals: dia que passa ja no torna i qui vinga darrere que se les arregle com bonament puga. La resta, senzillament, no és veritat. No ho és que ens prenem seriosament les conseqüències del canvi climàtic, ni a nivell estatal ni tampoc en l’àmbit local; no ho és la prevenció d’incendis, ni menys encara una política coherent de reforestació i cura primmirada dels boscos i la fauna; no ho són les polítiques de gestió racional de l’aigua dolça a través  dels aqüífers, rius i pantans –podem imaginar-nos el que preocupa l’estat dels mars i oceans-, no ho és d’una vegada per totes el reciclatge i el tractament de les deixalles, cada vegada més nombroses i contaminants; no ho és l’aposta sense reserves per les energies netes sempre i quan siguen compatibles amb el medi natural…

Recriminem als nostres representants públics la seua curtedat de mires, però no són més que un reflex del nostre comportament i actitud a diari, o el que és sinònim: fan el que fem. Una situació que, de seguir així i sense ànim de ser catastrofista, ens traurà nous estius i renovades vacances però en detriment de nou del nostre hàbitat o ecosistema greument malmès, envoltats -per si fos poca cosa la descrita- de conflictes armats que mai no cessen, amb el risc subsegüent de poder patir-los un dia en pell pròpia i no només indirectament en les nostres economies.

L’estiu de 2022 és l’exemple palmari del que no haurien de ser els esdevenidors i el confinament que patirem la primavera de 2020 un exemple eloqüent del benefici que, per a la naturalesa, suposà deixar de contaminar pertot arreu i a gran escala. Potser en el just mig estiga la solució. Ningú ens ho ha de contar ni tampoc convèncer, som nosaltres mateixos els que hem de decidir quin món volem d’una vegada per totes, ara i després.