Evitar el pànic
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quantes vegades hem escoltat o dit allò de ‘A río revuelto, ganancia de pecadores’?, una dita castellana ben popular. De tan usada sembla haver perdut frescor, tanmateix, com el Guadiana, desapareix i torna a aparèixer en les converses quan les coses no van bé a una majoria, com ara per ara posem per cas.
És cert que, a nivell global, gran part de la població d’avui mai no ha experimentat els efectes d’una crisi sanitària d’aquesta magnitud que ha obligat, obliga i obligarà a l’adopció d’unes mesures excepcionals d’evolució imprevisible i canviant dia que passa. Tant és així que no hi ha individu ni col·lectiu lliure d’aquest erràtic deambular de les nostres autoritats des que l’epidèmia es va convertir en pandèmia i, amb ella, vam perdre la llibertat i el que això suposa. Ningú no estava preparat per al nou ordre mundial que, de sobte, s‘ha produït sense previ avís (o sí), tret de les profecies de Bill Gates, del coneixement dels viròlegs i de la ciència ficció.
Ja és massa tard per a remordiments, el virus campa pels seus respectes (els experts diuen que en vindran de nous amb el temps: menut panorama!) i, des de l’OMS fins a qualsevol ajuntament del món, la improvisació s’ha convertit en moneda d’ús corrent per tal de preservar l’espècie a pesar dels enormes danys col·laterals que la profilaxis genera pertot arreu.
No és d’estranyar en aquest context que un segment de la societat desconfie tant de la gravetat de la situació com, sobretot, dels mecanismes dubitatius (això sí, sempre coercitius i contraris a la llibertat) que s’han estès per allò de salvaguardar temporalment la salut i les butxaques malmeses de la ciutadania. Açò mateix em fa pensar en una endevinalla que diu ‘Qui fou primer, l’ou o la gallina?’, en altres paraules: què és primer, la salut o l’economia? Les dos reflexions, en el fons, parlen de la mateixa qüestió quan la solució evident és que sense una no hi és l’altra.
En diverses ocasions ja he esmentat el paper que juga el tercer poder i no vaig a aprofundir en el que vaig dir, no crec que faça falta veient el que cada dia prediquen els seus mitjans fent-se ressò de la gravetat, fent-la més gran, desviant l’atenció o fent servir la ideologia que sosté les seues economies per a discrepar o no del govern estatal, autonòmic o municipal de torn. Ara toca l’educació quan resten pocs dies per al començament de curs, més avant serà un altre el sector de què parlar o, ja posats, el colossal forat que el pànic ocasionat (i com s’ha gestionat) ha deixat en l’ànim i les finances de tothom, de complexa resolució a curt i mitjà terminis si els diners no flueixen generosament, primer com a ajuts i préstecs a baix interès a fons perdut, més avant en forma de reactivació econòmica, inversió en sanitat, educació i benestar social, creació de llocs de treball més estables amb salaris dignes, revalorització de les pensions i, en definitiva, el manteniment de la qualitat de vida a què s’acostumava (en particular en el món desenvolupat o, si se vol, en la UE específicament).
Tot i això, el punt de mira apunta des de març a la sanitat, no diguem ara que s’experimenta un nou rebrot davant del temor que les UCI es col·lapsen de bell nou, un sector imprescindible que, maltractat per altres crisis, els retalls consegüents i les privatitzacions injustificables, marca un veritable punt d’inflexió entre països i regions, al remat entre ciutadans de primera, segona o tercera categoria. Ho hem comprovat i tornarem a fer-ho desgraciadament a mesura que finalitze l’estiu i vinguen la tardor i l’hivern en aquest hemisferi, sense vacuna plenament segura a què acudir, sense saber si injectar-se la de la grip i amb un munt de dubtes i incerteses que pesen com una llosa en el subconscient, que és com dir en la moral.
Per molt que s’haja avançat, hem progressat poca cosa des de març i apostar per la nova normalitat s’assembla a una mena de ruleta russa que difícilment ajudarà a evitar el pànic ara que, sí o sí, s’ha de conciliar la salut i l’economia, o l’ou i la gallina en l’argot popular, tret de casos puntuals de confinament. Nogensmenys, una cosa és voler i una altra ben diferent poder, no hi ha molt més marge ni sé tampoc si millor.