Excel·lències renaixentistes i barroques valencianes

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Després d’un segle XV esplendorós pel que fa a manifestacions arquitectòniques, artístiques i literàries, en sintonia amb la progressiva importància del regne de València en el context ibèric i ultramarí, molt particularment en la seua capital i les seues principals ciutats, el Cinc-cents i els Sis-cents suposaren, almenys en pintura, noves etapes ben reeixides que es poden resumir en tres obradors, si excloguem –entre d’altres- autors com Alonso Sánchez Coello (ca. 1531-1588), nascut a Benifairó de les Valls i retratista oficial dels Àustria, i Josep de Ribera (1591-1652), oriünd de Xàtiva i format a Nàpols: Joan de Joanes (ca. 1505-Bocairent, 1579), Francesc Ribalta (Solsona, 1565-València, 1628) i Jeroni Jacint d’Espinosa (Cocentaina, 1600-València, 1667). Tots ells, molt en especial El españoleto, ben representats en la principal pinacoteca de l’estat, el Museo Nacional del Prado i, tret del primer, més o menys presents en museus, col·leccions, edificis religiosos i temples valencians.

1__J._de_Joanes_Sagrada_Família_amb_sant_Joanet_Baptista._Museu_Lladró_(Tavernes_Blanques)

Joanes assoleix a través de la seua quantiosa obra, a pesar de les pèrdues, el pol d’atracció més poderós i personal de totes les experiències artístiques que tingueren lloc en terres valencianes, sobretot italianes i flamenques. Influxos que transformà magistralment en un poderós estil personal que arribà a condicionar inclús al propi Ribalta dècades més tard del seu traspàs. Fent una ullada al panorama pictòric hispà, la seua qualitat assoleix un rol de primera magnitud, superada només pel Greco, pintor forà pertanyent a vàries generacions posteriors.

_F._Ribalta_Abraç_de_sant_Francesc_al_Crucificat_Museu_de_Belles_Arts_de_València

Ribalta, procedent de Catalunya, arrelà a València després d’una fugaç estada a El Escorial, atret per l’imam que suposà la construcció del Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi pel patriarca Ribera. Un pintor que assolí el mestratge de Caravaggio  i dels pintors del manierisme reformat que intervingueren en el monestir escorialenc impulsat per Felip II. Els seus inicis, però, al cap i casal estigueren un tant supeditats als assoliments joanescs, atesa la seua popularitat intemporal, nogensmenys la seua obra madura està a l’alçada de la millor pintura espanyola del moment.

__J._J._d’Espinosa_Última_comunió_de_Maria_Magdalena_Museu_de_Belles_Arts_de_València

Espinosa representa el barroc ple postribaltià, un autor d’una acusada personalitat format ací que seguí transitant el camí iniciat per la pintura naturalista i el tenebrisme impregnats de la seua personalitat. L’obra del qual seguí madurant a mesura que ho féu la pintura espanyola del Segle d’Or.

En resum, tres fites ben significatives entre d’altres trajectòries més, com foren les d’Onofre Falcó, fra Nicolau Borràs, Joan Sarinyena, Joan Ribalta, Vicent Salvador Gómez, Esteve i Miquel March o Tomàs Yepes, a tall d’exemple. Pintors valencians que transitaren els segles XVI i XVII i disseminaren la seua obra per l’horta de València en alguns casos.