Homenots, homenets i altres espècimens

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Constate que no han agradat massa, o gens ni mica, les línies que li vaig dedicar a Alfons Roig fa uns dies, fent-me ressò de la noticia de Levante-EMV en què s’esmentava un fragment de la biografia pòstuma dedicada a Joan Genovés en què no quedava ben parat el mossèn de Bétera. Menys encara, dic jo, que la seua fotografia –i particular casuística- aparegués junt amb les de Consuelo Císcar i Esperanza Aguirre.

No ha agradat que l’homenot (segons Gustau Muñoz) es veja barrejat amb aquestes senyores i menys encara acusat presumptament de pederàstia, Clar, un ésser de la seua talla intel·lectual (segueix a Muñoz) i altruista benefactor de la cultura artística valenciana ¿com pot ser, de sobte, confós amb qui abusa dels menors aprofitant-se de la seua posició de privilegi? La culpa és de Genovés per no denunciar-ho quan tocava i, ja posats, de les possibles víctimes –si les hi havia, que les hi ha- per no posar-ho en mans de la justícia quan calia, encara que fos durant la dictadura franquista en els seus anys més obscurs. La irresponsabilitat, com sol passar, és del denunciant per no haver-ho fet a temps –encara que fos un xiquet o un adolescent la víctima en aquell període truculent, en què l’Església no era precisament la d’avui. No dic els jutges ni els jutjats on penjaven les fotos del Caudillo i de José Antonio.

El reconegut intel·lectual valencianista sense el qual no s’entén l’art contemporani a casa nostra -com s’ha intentat demostrar des de fa uns anys amb exposicions, reedicions, homenatges… i on ha tingut un paper rellevant la Diputació de València, entre d’altres institucions- a més d’homenot ha d’haver transcendit a la santedat laica quan una bona part de la cultura valenciana i valencianista s’ha posat a la defensiva i la que queda de perfil per allò de ser políticament correctes. Tindran barra! Total, pensaran no pocs, la majoria de les víctimes hauran passat a una altra vida atesa la llunyania dels fets (què més fa si amargats i avergonyits per la violació recurrent de la seua intimitat) i assumpte clos.

Però, mira per on, algunes d’eixes persones (personetes quan experimentaren el delit, el dolor i l’oprobi) van eixint a la palestra i corroborant punt per punt les paraules pòstumes de Joan Genovés, a qui un servidor no veu com un covard sinó com una persona íntegra i prudent que mastegà en soledat les violències tant en carn pròpia com aliena i les feu públiques poc després de morir. ¿Des de quan la víctima dels abusos és covard? ¿Quina mare o quin pare tindria per covard una filla o un fill que patira semblants vexacions? Malgrat bombardejar-nos els mitjans de comunicació amb casos com aquest quasi a diari –molts, moltíssims esdevinguts dintre de l’Església catòlica-, què refractaris som quan per mig hi ha, com és el cas que ens ocupa, un homenot.

Com deia, un servidor constatà una informació –cada dia que passa més sòlida pels testimonis que van apareixent- i la relacionà amb altres casos diferents de l’ús fraudulent que es fa de l’art per a surar i, també, enriquir-se des de les institucions públiques. Una forma com una altra d’assabentar les noves promocions d’historiadors de l’art d’alguns dels fets als que cal sobreposar-se per “imprevistos”, però que cal combatre. Dels tres personatges, una ha estat condemnada en seu judicial, l’altra se les veurà amb els tribunals tard o d’hora i, per últim, veurem com queda l’afer que investiga el periòdic dalt esmentat i la figura de mossèn Roig.

Que Alfons Roig haja estat reconegut fins ara com un personatge clau en l’art d’avantguarda al País Valencià no lleva perquè haja pogut escometre delits com el que se li acusa en un període en què un capellà tenia molt de poder, desconeixem si de forma continuada en el temps. Per molt culte –Monjalés ho dubta obertament-, altruista i valencianista que fos don Alfons, la seua integritat moral i dignitat depenen d’un fil que està a punt de trencar-se i no sé si amb ell una bona part del mite que s’ha creat al voltant de la seua figura i de les seues relacions artístiques i literàries. Un altre cavall de batalla o meló per encetar, no cap dubte.

Com resa el títol, homenots, homenets i altres espècimens aniran eixint a la palestra i retratant-se. Estarem, com no, expectants…