I DESPRÉS DE TRUMP?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No, no creguen que estic jugant a futuribles. No és eixa la meua voluntat. A Trump li resten tres anys i mig, gairebé tota una legislatura que ha començat com ho ha fet i ningú sap com acabarà. Potser ni ell mateix als seus quasi 79 anys, en realitat un ancià fora de si, fidel a la seua personalitat tan megalòmana com inestable.
La pitjor herència del president dels EUA una volta haja completat el seu cicle -sempre i quan no es capfique en seguir contra tota lògica constitucional- no serà solament l’amarg solatge que deixe escampat pertot arreu, imprevisible en la seua profunditat a hores d’ara al ritme que van els esdeveniments. Endevine, pel que s’entreveu amb major claredat des de l’anterior presidència del magnat immobiliari, que el seu gran llegat serà poblar Europa de formacions d’ultradeta (co)governant en la majoria dels seus països, sobretot de la UE. Amén que en molts altres estats occidentals, començant pel sud del continent americà, on Milei exerceix d’embogit ariet.
No fa falta ser molt perspicaç, l’ascens dels extremistes és un fet, una realitat que -després d’experiències puntuals en governs locals (al País Valencià, posem per cas)- només falta que qualle recolzant la dreta i, fins i tot, en solitari, com ja succeix a Hongria o Itàlia. Aviat ho veurem probablement a Portugal i Romania, per no esmentar els seus resultats a Àustria o Alemanya, fins i tot al Regne Unit (a pesar del desastre que ha suposat el Brexit). Camí que s’entreveu clar a Espanya, cada volta més, per les ganes que se li té a l’executiu de Sánchez per determinats sectors de la població -inoculats amb el verí de la mentida, l’odi, l’insult i la calúmnia- convenientment esperonats per obscurs tentacles obsessionats en erradicar a qualsevol preu l’esquerra de les institucions i, el que és pitjor encara, esborrar tota política social fins les arrels, fins extirpar-les de la política (i dels pressuposts).
Per a mostra un botonet, recorden que fa uns dies parlava del paperot d’Europa pel que fa a Eurovisió? Vegen el que ha anat passant, la reacció de l’organització, les protestes sospitosament silenciades dins del recinte a Basilea… i, per a major inri, la massiva votació popular a Israel, començant per Espanya atorgant-li la máxima pintuació. Crec que no són només símptomes, és senzillament la crònica d’una mort anunciada.
L’odi porta més odi i el mal s’imposa al bé implacablement, i aquesta forma de pensar i actuar duu camí de regnar més enllà dels països que més han fet fins ara perquè aquest axioma siga cert: els EUA i Rússia. Antics antagonistes reconvertits en quasi la mateixa cosa, a banda de gallets amb aspiracions regionals, com Israel o Aràbia Saudí, posem per cas. Veurem on arriba Xina, la qual necesita la connivència amb els seus grans homòlegs per a repartir-se el pastís sense fer sang, almenys de moment.
Tota pedagogia ha fracassat, començant per una universitat capficada en els rànquings i actualment en la Intel·ligència Artificial de forma veritablement obsessiva quan ha desatés greument la seua responsabilitat en formar ciutadans crítics i reflexius abans/alhora de proporcionar-los els coneixements que els habiliten per aconseguir graus, màsters i doctorats. El valor inalienable de la consciència democràtica, en diríem.
Potser un dia Trump no hi siga en les nostres vides, en els malsons de bona part de la humanitat, començant pels seus opositors nordamericans. Segurament. Com tampoc un apòstol llèpol seu com Mazón, l’escolanet malcriat que ens ha tocat patir a base de bé fins ara. Tanmateix, el llast que aquell deixarà a la posteritat tindrà conseqüències nefastes difícils de calibrar a mig termini, sobretot veient com se les gasten russos i israelians, a més de la prepotència amb què ho fan sense contrapesos.