I, MENTRESTANT, TOT SEGUEIX PITJOR – Albert Ferrer Orts, Universitat de València

Ni tan sols una situació com la que hui patim serveix perquè aquells que ens representen en les institucions moderen el seu argumentari partidari i, conjuntament, sense fissures, ajuden a eixir del forat als seus conciutadans. És més, cada vegada que ens allunyem d’aquell estat d’alarma que serví de paràlisi, letargia o anestèsia general (cadascú que trie a la seua consideració), el clima polític no ha deixat d’assolir quotes d’enrariment majors, sobretot després de les vacances reglamentàries de què ningú ens hem privat. A aquells desencontres amb l’executiu català i d’altres de distint color que l’estatal l’han succeït amb major virulència encara els propiciats pel govern madrileny. Sí, aquella autonomia rica en què l’alcalde de la seua capital tombà, com a primera mesura, el pla urbà verd dissenyat per la seua antecessora en un tres i no-res. Aquella circunscripció en què la seua presidenta –animada per Aguirre, viure per a veure- no ha deixat de posar obstacles, com si d’una Agustina d’Aragó rediviva es tractés, per a mantenir a ratlla Sánchez i els seus plans napoleònics d’aïllar els madrilenys.

Per si no hi hagués prou, el principal partit de l’oposició segueix fil per randa el caòtic deambular de les seues titelles (no es poden qualificar d’una altra manera a Ayuso i Almeida) i, ara, amb la primera sentència ferma del cas Gurtel, s’entesta en interpretar esviaixadament els seus reglons. Fins i tot, el zombi de Rajoy ha eixit de la caverna a la palestra per allò que llegeix i entén que se li deu una reparació pels fets que motivaren la seua caiguda. En fi, sabíem que el gallec era un tipus peculiar, però no tan curt –estalviem altres adjectius semblants- com per a haver assolit en la seua dilatada trajectòria de gestor de la cosa pública tants càrrecs i tan variades responsabilitats, en un cursus honorum que cap president del govern espanyol ha tingut ni, crec, tindrà després d’ell. Vist amb una mica de perspectiva, així ens segueixen anant les coses en mans d’aquesta gent.

Aquestes turbulències i les que a bon segur vindran en el futur, com la que la setmana que ve, sense anar més lluny, Vox, un partit en hores baixes durant aquest darrer període, incapaç de dir o fer més barrabassades, perpretrarà en el Congrés dels diputats defensant la seua moció de censura al govern de l’estat. Per publicitat que no siga, al remat el que aquesta formació busca per allò de recuperar la visibilitat perduda, farcida de naftalina, posicionada en l’enfrontament i, el pitjor de tot a efectes pràctics, sense cap programa mínimament seriós i creïble, que ja és dir. Tota una cerimònia de la confusió en una gàbia de grills on qui més brama sembla posseir la veritat.

A hores d’ara, sincerament, no sé si em sembla més preocupant el que estem vivint de la mà de la pandèmia, tal i com s’actua i tal i com ens la conten, o el panorama polític que l’envolta, quan enmig hi ha tota una societat cada vegada més desconcertada i pendular, amb el risc que comporta el seu continu viratge d’extrem a extrem sense solució de continuïtat.

La que patim és una sensació molt estranya, tant que no dóna temps a reparar com caldria en ella i les greus conseqüències en què pot derivar de seguir així les coses per més temps. Una desestabilització de tal magnitud i profunditat que sembla que acabarà per passar factura a tot un continent i farà tremolar els fonaments de la mateixa Unió Europea, greument ferida pel Brexit.