Joves

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

‘Joventut, diví tresor’, diu el refrany que també dóna títol a un poema de Rubén Darío i interpreta Paco Ibáñez. Una veritat, però només a mitges, quan el transcurs dels anys ha deixat lluny aquella etapa de la vida. Voler ser jove o, com la pel·lícula homònima de 1992, pretendre ser eternament jove no deixa de ser un recurs metafòric més que un anhel conscientment meditat.

Potser que en alguns casos m’equivoque, no tot el món pot pensar igual, faltaria més, però la realitat és la que és i no una altra.

Aquest començament, com el títol que encapçala l’escrit, vénen a compte d’eixe període vital pel qual tothom ha passat quan es té certa edat i que avui se’ns presenta com un tema recurrent –a vegades mig amagat, d’altres cruament, sovint polèmic. Una qüestió oberta en canal per irresoluble i candent com a poques que mai no acaba de satisfer les expectatives dels actors implicats: joves i adults.

Els joves mai no han estat adults, mentre que aquests han estat joves. Aquells fugen de les lligadures dels majors, mentre que aquests estan lligats. Uns són inexperts, els altres acumulen experiències. La contradicció permanent a flor de pell generació rere generació… probablement des que som humans i d’això fa un bon grapat de segles.

Tanmateix, els joves d’ara que, en essència, són com fórem els seus progenitors tenen una avantatja –si es pot dir així: la tecnologia. Una poderosa eina amb què pensen que tenen un lloc en el món, a més d’una finestra oberta, des d’on ser protagonistes i creure’s lliures. Tant com per a crear-se els seus propis universos i realitats paral·leles, si fa falta, encara que no siguen molt conscients de que la llibertat és una altra cosa.

L’actual societat tecnificada encara no acaba de reparar en que tot giravolta perillosament entorn l’espai virtual –global seria només un sinònim-; tant que un dia correm el risc, uns per altres, de navegar des dels nostres respectius domicilis per una altra realitat diferent a la nostra a què anem prestant menys atenció que mai, perquè la veiem avorrida, estàtica, anodina i fins i tot lletja. Imaginem-nos com la poden veure els més menuts i adolescents, que mai no han tingut ni tindran el contacte que vam tindre els ara adults amb tot allò que encara ens envolta i és encara –vulguem o no- la nostra raó de ser i existir.

Per curiositat, contradictòriament, els avanços virtuals mercè a les telecomunicacions d’última generació no els ofereixen tampoc als joves millors oportunitats de treball i, si escau, l’emancipació -en definitiva una vida igual o més digna de què puguen portar en el domicili familiar-, malgrat ser aplicats, responsables i perseverants en els estudis. La prova evident, qualsevol ho pot comprovar sense esforç, són la quantitat dels que hi pul·lulen per les pròpies universitats amb bones qualificacions –en alguns casos vertaderament excel·lents-, graus, màsters i doctorats per no parlar d’idiomes, estades a l’estranger, participació en projectes I+D, productivitat científica… Quelcom impensable unes dècades arrere que ara pobla els departaments de les facultats i els equips d’investigació dels parcs científics. Una mena d’excedent intel·lectual d’altes prestacions que malviu a consciència, seguint fil per randa el brutal abús laboral –no es pot qualificar d’una altra manera, sobretot en les institucions públiques- que pateixen des de fa lustres col·lectius professionals sense el concurs dels quals no funcionarien per l’esclerosi endèmica que les tenalla.

Tornant als joves, els nostres joves, després ens escarotem quan veiem lamentables escenes com les de la passada setmana en algunes ciutats (dóna igual el motiu últim que els mou), la seua participació sensual/sexual en determinades xarxes socials de nou encuny, que no treballen –i, si ho fan, siguen vilment explotats- o no estudien com caldria esperar. En veritat, almenys una majoria, ho han tingut gairebé tot; no obstant això, aquesta no és exactament la mateixa societat que la dels pares. És la que entre tots hem creat creient-nos que era la millor de les possibles per als nostres fills. En el pecat portem, d’alguna manera, la penitència. No ens deslliurem ningú, però el futur no és nostre sinó d’ells.