LA FRAGILITAT DEL LLEGAT CULTURAL

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​Fa poc més d’un any, l’11 de juliol de 2021 per a ser exactes, comentàvem en aquest mateix periòdic, sota el títol de “Quant duraran els nostres monuments centenaris?”, la fragilitat d’arquitectures bastides fa segles, en particular a l’Horta però òbviament extensible a la resta del territori valencià, malgrat ser una temàtica extrapolable a altres geografies veïnes i pròximes. No és un tema baladí i això ho demostra el recent ensorrament de la volta de l’església de Sollana [vegeu la imatge principal], a la que precediren altres de semblants que, com és habitual, no recordem a hores d’ara.

​El País Valencià és molt ric en arquitectura considerada com a històrica per la seua antiguitat, la major part en ús per al culte i la litúrgia catòliques fins avui mateix, a pesar que la feligresia s’ha anat envellint i la minva de fidels és més que notòria des de fa lustres, a la par que la falta de vocacions entre la població i les dificultats de les diòcesis per a mantenir el servei i l’atenció de les nombroses parròquies en actiu. Dues circumstàncies anòmales en la llarga història de l’Església occidental que també afecten –i de quina manera- al present i futur immediat dels seus temples, ermites i santuaris, com va quedant palès en multitud de convents –sobretot de clausura- en fer-se cada vegada més menudes les comunitats i en edat provecta els seus religiosos i religioses-, progressivament clausurats malgrat la història viva que fins fa poc encarnaren des de llurs fundacions, més o menys llunyanes.

​La qüestió és preocupant i no només recau en la jerarquia eclesiàstica, encara que d’aquesta és la major responsabilitat per ser un patrimoni enregistrat que gestiona gairebé sense interrupció des del segle XIII a casa nostra. El ben cert és que l’arquitectura religiosa va acumulant segles però sembla que pocs o ningú repara en que això mateix requereix d’una major atenció per part de la ciutadania a través de les universitats i, en definitiva, de l’autoritat competent. Les universitats perquè són les que han format al personal que ha estudiat i estudia aquesta arquitectura, el poder polític perquè ha d’articular amb l’Església actuacions des de ja mateix que avaluen l’estat d’un patrimoni cultural tan ric com divers, definitori també d’una idiosincràsia.

​Per fortuna, avui es compta amb especialistes que, des dels diversos camps del saber, poden d’interactuar coordinadament per a salvaguardar aquest immens patrimoni històric-artístic en les millors condicions possibles, quan encara estem a temps de prevenir fallides estructurals com l’esdevinguda a la població de la Ribera Baixa, només un botó de mostra de la problemàtica descrita. Deixar que seguisca passant el temps sense poder fer-se efectives aquestes actuacions professionals, confiant únicament en que aquests edificis semblen indestructibles a pesar de les centúries i les transformacions que han experimentat sembla una ocurrència, sobretot quan la major part d’ells són Béns de Rellevància Local i no pocs Béns d’Interés Cultural, que és com dir les màximes proteccions que la llei els atorga municipalment i autonòmica.

​Esperonem des d’aquestes línies a les universitats valencianes perquè, per mitjà dels seus reconeguts professionals, prenguen la iniciativa, és un deure ineludible el que tenen entre les seues mans. També a l’Església catòlica des de les distintes diòcesis assentades en la nostra geografia, al capdavall, la primera interessada en que el seu propi patrimoni immoble perdure en condicions. I, finalment, al poder polític municipal, provincial i autonòmic, indistintament, perquè col·laborerecolzant, legislant i cofinançant iniciatives com aquesta en benefici de la comunitat, en particular quan la major part d’aquestes construccions són les més antigues i en ús que hi ha al llarg i ample del territori valencià.

Daniel Benito i Enric Martínez en una classe pràctica als estudiants d’Història de l’Art, UV

​No podem esperar que, com si fos un castell de baralles o una filera de fitxes de dominó, un dia ens trobem davant d’un panorama indesitjable atesa la vellesa dels seus materials, les antigues tècniques empradesllavors, les constants transformacions al seu voltant durant segles i la incidència del canvi climàtic, que també afecta a aquest tipus d’estructures sòlides no només als éssers vius.

​Els castells, les torres de vigilància, les muralles… un dia deixaren de ser útils i, per això mateix, iniciaren una altra vida, la pròpia de la runa. Avui comptem amb centenars d’aquestes construccions en completa ruïna i difícilment són recuperables pel seu estat d’abandó secular. Altre tant passa amb alguns cenobis, molins, fondes, antigues indústries, vells magatzems o habitatges senyorials, condemnats a malviure per falta de voluntat, sensibilitat i inversió. No deixem que l’arquitectura religiosa de caràcter diocesà encara en ús es convertiscaun dia en un maldecap sense cap necessitat. Encara estem a temps de contribuir perquè el llegat cultural que representa perdure en condicions.