LA IMPORTÀNCIA DE LA IMATGE DURANT EL PROCÉS DE CANONITZACIÓ DE FRA JOAN GILABERT (1350-1417)

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Joan Gilabert (València, 1350-El Puig de Santa Maria, 18 de maig de 1417) fou un frare mercedari que, format a València i Lleida, ingressà com a religiós al monestir de Santa Maria (el primer cenobi de l’orde al regne de València) i viatjà per la geografia peninsular com a predicador, exercint responsabilitats en diversos convents de la regla de Nostra Senyora de la Mercè i, alhora, com a redemptor de captius. Una vida intensa, com la dels seus coetanis Vicent i Bonifaci Ferrer, mentre finalitzava el Cisma d’Occident i es deixava sentir el ministeri de Benet XIII, primer des d’Avinyó i, amb el temps, des de Peníscola.

Tanmateix, el Pare Gilabert ha passat a la història per la seua vinculació directa amb la fundació del primer hospital creat ex professo per a acollir i atendre tant els folls com els xiquets innocents abandonats a la seua sort en aquella València d’esperit colonial i cosmopolita que s’obria pas en la Corona d’Aragó, com una metròpoli en constant creixement en el context mediterrani.

Aquella institució de caràcter benèfic i sanitari, considerada la primera d’Europa en aquest sentit, tingué el seu punt de partida entre 1409 i 1410, quan els jurats de València, Martí l’Humà i el papa Luna atenen les peticions de Gilabert, doncs, fins eixe precís moment, aquest segment de la població era maltractada recurrentment per la resta de la ciutadania, a penes sensible amb la seua problemàtica.

Joan Gilabert (Jofré és una errada que s’ha consolidat en la seua correcta nomenclatura), després del seu traspàs, sempre fou considerat pels seus com un venerable i, per això mateix, disposà des de ben aviat d’una tomba distingida de la resta dels seus homòlegs mercedaris, fins i tot el seu cadàver incorrupte fou objecte de veneració pública fins la seua profanació en els inicis de la Guerra Civil. En realitat, l’admiració pel seu llegat espiritual i hospitalari sempre fou reivindicat per l’orde de la Mercè per allò d’elevar-lo a la beatificació i, més avant, a la santedat.

Sobre la seua personalitat s’han anat publicant des de fa segles llibres i treballs diversos amb la intencionalitat doble de donar a conéixer la seua obra, com també de recolzar la seua elevació als altars. A tall d’exemple, destaca la biografia que li va dedicar fra Juan Talamanco el 1735 i, en els nostres dies, l’exposició ‘VI centenario de la fundación del Hospital de Ignoscents, Folls e Orats’ (València, 2009).

Nogensmenys, la suposada naturalesa de caràcter sagrat de Gilabert fou desestimada el 3 d’abril de 1775, després de les pesquises i indagacions dutes a terme per fra Raimundo José Rebollida i fra Pedro Martínez. Una minuciosa investigació que es va substanciar en un extens quadern sense numerar, conservat originalment en la biblioteca de F. Carreras i Candi. Un procés en el que, entre altres molts detalls de caràcter històric, crida sobre manera l’atenció l’anàlisi que els dos religiosos fan de les vint-i-cuatre imatges (pictòriques, gravades i escultòriques) que aleshores es conservaven del monjo mercedari. Considerades per sengles analistes com a possible prova fefaent de la veneració secular a Joan Gilabert, sobretot atenent a la seua antiguitat.

Motiu pel qual, els frares Raimundo i Pedro convoquen a pintors i escultors com a perits que els orienten sobre un assumpte considerat de transcendència entre d’altres més de variada índole. Desgraciadament, no consta el nom dels experts, però sí el seu criteri a mesura que van analitzant-se totes les imatges esmentades, llavors disseminades en diversos llocs. Entre les més importants, segons el seu criteri: una pintura i una escultura al cenobi de Santa Maria, dues pintures més al convent mercedari de València, les que hi són (no s’esmenta el nombre total) a la casa del doctor i paborde Basilio Romà, altres dues al convent de la regla a Salamanca i tres al de Madrid, més dues estampes. És curiós que, de totes elles, una tauleta conservada al reraltar del temple en què està soterrat els va semblar la més antiga de totes, “cuia imagen está adornada con resplandores sobre su cabeza… [en opinió dels dos perits en pintura de] docientos años de antigüedad, i… docientos i cinquenta [respectivament]… mucho más antigua de quando floreció el célebre pintor Juanes por no tener estilo alguno de su escuela… o procurar imitar la escuela de Juanes… la pintura no lleva el estilo de Juanes a quien era regular huviesse procurado imitar… La pintura no sigue el estilo de Juanes, luego es anterior a Juanes…” (pp. 154-155).

Una qüestió que no passa desapercebuda és la del renom que en eixe temps assolia l’estil encunyat per Joan de Joanes (malgrat que podia confondre’s, sobretot amb el pare i el fill, amb els que treballa successivament), com una mena de fita que marcava un abans i un després d’ell, encara que els informants (segurament basant-se en els coneixements dels dos pintors anònims) al·ludeixen a continuació a l’obra d’Antonio Palomino que, publicada el 1724 amb el títol d’El Parnaso Español Pintoresco Laureado, recollia les biografies de nombrosos pintors espanyols, entre les quals es trobava la de Joanes. Tant és així que, considerant la pressumpta antiguitat del retrat sobre taula de fra Gilabert, executada entre dos-cents i doscents-cinquanta anys abans de 1775, s’arriba a la conclusió que, com a molt, podria datar-se el 1525, quan Joanes tenia només dos anys d’edat segons les dades aportades pel pintor cordovés, qui el feia mort el 1596. Unes dates (almenys les del traspàs en aquell moment) que consideren inexactes parcialment en conéixer que el pintor renaixentista morí a Bocairent el 1579 (per mitjà de l’il·lustrat de Begís Antonio Ponz, qui, entre altres moltes informacions del seu Viaje de España, aporta aquesta dada el 1774).

Un detall entre molts altres que hi apareixen en el procés de beatificació frustrat del religiós valencià, el qual parla a les clares de la importància de les imatges en aquests assumptes, així com del paper fonamental d’algunes de les primeres incursions intel·lectuals pel que fa a la història de l’art espanyol en general i valencià en particular.

Profanat el cos del Pare Gilabert i desaparegudes moltes de les seues imatges històriques, el seu nou sepulcre ocupa un lloc preeminent en el temple mercedari i, alhora parroquia d’El Puig de Santa Maria, a l’espera que un altre procés -reobert el 1996- puga quallar en seu pontificia per tal de ser beatificat. Mentrestant, la imatge més coneguda internacionalment de fra Joan Gilabert és la que executà Joaquín Sorolla el 1887, avui al Palau de la Generalitat, a València [vegeu la fotografia de la capçaleta].