La València florentina: quan la novetat es convertix en norma

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Hi ha hagut períodes en la història en què, per un cúmul de circumstàncies afortunades, un important edifici d’una ciutat en expansió es convertí en gresol de novetats artístiques de caire internacional. El cas particular que ens ocupa, la catedral del cap i casal del regne de València, jugà un paper força important a l’hora d’acollir entre els seus venerables i robusts murs gòtics la novetat importada directament des de Florència, la capital toscana que abanderà primigèniament el renaixement.

Un fet que no fou ni de lluny puntual sinó que s’allargà amb el pas del temps i convertí la seu metropolitana en el focus italianitzant més important de la Corona d’Aragó, com també de la península Ibèrica. Una realitat un tant insòlita per quant es prolongà durant almenys una centúria, especialment entre el primer quart del segle XV i els primers lustres de la següent centúria.

Si des de finals del segle XIV s’observa que pintors de la qualitat de Gherardo di Jacopo, àlies Starnina, recalen a València provinents de la ciutat toscana, no és menys extraordinari que, un poc més tard, ho fera Giuliano di Nofri –escultor proper al magisteri de Lorenzo Ghiberti- per a realitzar els relleus d’alabastre del cor de la catedral (en l’actualitat col·locats en forma de retaule en l’antiga aula capitular, rebatejada com a capella del sant calze). Sobretot, tenint en compte l’aparença totalment medieval i goticista de la ciutat del Túria, aspecte que, amb prou feines,  no començà a canviar tímidament fins al darrer quart del segle XVI. El gòtic havia quallat de tal manera en la idiosincràsia i mentalitat de la societat foral que el nou estil importat d’Itàlia podríem considerar-lo, en paraules d’avui, com un una mena d’esnobisme propi de gent viatjada i il·lustrada.

Relleus de Giuliano di Nofri detall

Al capdavall, una qualitat que compartien els diversos membres del capítol catedralici i els seus bisbes, familiaritzats amb Nàpols i Sicília, Roma i, òbviament, Florència. Un tret que compartien per motius semblants i d’altres més, una part de l’aristocràcia local i, per descomptat, un sector de la burgesia acostumada al tràfec constant de les mercaderies de luxe i els negocis d’ultramar. Però ni de lluny la immensa majoria de la població, com hem dit, totalment identificada amb l’esperit medieval i, en conseqüència, acostumada a l’estil amb què es fonamentà el regne des de Jaume I.

Aquelles experiències estranyes per al comú dels valencians, no ho eren tant per a una elit que, a poc a poc –tot cal dir-ho- anà familiaritzant-se amb el tímid humanisme local que, a dures penes, s’obria camí fins la fundació de l’Estudi General. Un panorama porós que, a banda dels assoliments artístics esmentats, seguí sentint una curiositat innata per l’evolució del Quattrocento transalpí, moviment intel·lectual i estètic en què també estava immers el regne de Nàpols, tan vinculat a la realitat catalano-aragonesa i, per tant, valenciana.

El fet que, en incendiar-se accidentalment la capella major catedralícia, i després de frustrants intents per abillar-la de nou, recalés un altre florentí, Niccolò Delli, com a fresquista de renom, en aquest cas procedent de Castella, segueix mostrant una actitud oberta als artistes toscans per part dels integrants de la seu valenciana. Per desgràcia per als seus interessos, poc després d’haver fet la prova pertinent i posar-se mans a l’obra des de 1469, el pintor morí a l’any següent, amb la qual cosa l’altar major seguí mascarat a l’espera de trobar un nou artífex capaç d’assumir el repte.

Niccolò Delli Adoració dels Reis Mags

La desesperació dels canonges arribà a tal punt que li ho feren saber al titular de la mitra, Roderic de Borja, aleshores cardenal a Roma i pel temps papa Alexandre VI, qui, en vindre a la península en missió diplomàtica el 1472, va traure tres pintors per tal de solucionar la problemàtica. Dos dels quals, després de la prova pertinent, acordaren la seua execució, la qual remataren el 1481. Tanmateix, Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano no eren oriünds de Florència, ja que l’un era de Reggio-Emilia i l’altre napolità, però tots dos tornaren a dotar a la catedral de la novetat italiana trasplantada, mentre els seus col·legues valencians seguien fil per randa les directrius estilístiques tardo-gòtiques en versió hispano-flamenca, amb certs detalls procedents d’aquella península.

San Leocadio-Pagano Adoració dels pastors
San Leocadio-Pagano Absis catedralici

No contents amb la modernitat que mostrava la seu, poc més de tres dècades després de la presència de San Leocadio i Pagano, el renovat capítol catedralici tornà a posar els ulls en dos manxecs procedents de Florència, un dels quals fou estret col·laborador de Leonardo da Vinci al Palazzo Vecchio della signoria i potser també que de Filippino Lippi amb anterioritat. En morir el segon el 1504 i marxar de sobte Da Vinci a Milà la primavera de 1506 sense acabar l’encàrrec, els pintors castellans coneguts com els Hernandos (Fernando Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina) hagueren de buscar-se la vida en terra estranya.

¿Per què recalaren finalment a València fregant l’estiu de 1506, poc després de romandre a la capital toscana? Som del pensar que entre ells i la ciutat pogué haver un nexe comú coherent: el castellà Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete, fill del cardenal Mendoza i nét del marqués de Santillana, qui, en el seu tercer viatge a terres italianes (1504-1506) hagué de conèixer-los en visitar Florència per la seua afinitat amb la cultura del renaixement. Al capdavall, qui degué de convèncer-los atesa la necessitat que hi havia en la seu de pintar les portes abatibles del retaule major d’argent que estava a punt de cloure’s. No s’entén d’altra manera que els pintors manxecs de sensibilitat florentina i lleonardesca arribaren a València a penes dos mesos més tard del que ho féu Rodrigo de Mendoza, aristòcrata que també era senyor d’Aiora i tenia interessos comercials en la capital del regne.

F. Llanos Presentació de Jesús en el temple. Catedral de València
F. Llanos Naixement amb donant (potser Rodrigo de Mendoza). Col. particular

Els Hernandos, al remat de tot, després de la pertinent prova de la seua perícia davant els canonges el mateix 1506, contractaren les portes abatibles que protegien el retaule d’argent (1507) en què també hi participà un orfebre italià, Bernabeo di Tadeo di Piero de Pone. És a dir, una nova onada d’influències florentines de primera mà arribà a València a través de la seua catedral, en aquest cas impregnades del geni Da Vinci.

San Leocadio, després d’arrelar a terres valencianes i una fructífera vida artística, morí el 1520. Els Hernandos, però, marxaren del regne abans de les Germanies i després d’intervenir en algunes obres més o menys de fust. El marqués tornà definitivament a València on es convertí en un dels líders més reeixits del bàndol reial que decidí la sort del moviment agermanat. Mentre que la capella major catedralícia assolí el paper d’espill  del primer renaixement italià mercè a artistes italians, sobretot florentins o castellans formats en la Toscana. Tot un luxe que, quan visitem la catedral, no podem obviar ni menystenir per ser el reflex primmirat d’aquella València florentina, porta d’entrada del renaixement a la península Ibèrica.