L’EMPREMTA DE L’ANTIGUITAT ROMANA EN L’ART VALENCIÀ
Estefania Ferrer del Río, Albert Ferrer Orts – Universitat de València
L’arribada del nou llenguatge clàssic per influència directa del Quattrocento italià també quallà en terres valencianes mercès a la mimètica reproducció de repertoris classicistes i al grotesc, ornamentació de caràcter pagà redescoberta en les runes soterrades de la Domus Aurea de Neró des del 1480 i popularitzada, a partir de llavors, pel seu valor de troballa arqueològica en un context procliu a difondre i reinterpretar aquests cridaners motius d’arrel llatina. Aquest ornament començà a assolir vertadera importància al cap i casal des de l’arribada dels Hernandos, pintors castellans domiciliats el 1506, perquè, abans d’ells, tant Francesco Pagano com Paolo da San Leocadio van ser portadors d’altres decoracions de l’Antiguitat alienes al grotesc.
L’arribada a València d’artistes estrangers fou bastant habitual, sobretot des de finals del segle XIV en avant, també d’obres importades de Flandes i d’Itàlia, en lògica correspondència amb l’interés que suscitaven les novetats en aquella societat d’origen colonial nascuda quan el gòtic experimentava la seua maduresa en Europa occidental.
Els cercles més cultes del cap i casal del regne, vinculats majoritàriament a l’estament religiós quan encara no s’havia desenvolupat l’humanisme, seran els que orientaren aquest gust innat de què sentir-se orgullosos, el qual contribuïa a unir el seu destí al de realitats polítiques i confessionals més àmplies, Una mena de koiné en clau mediterrània-atlàntica compartida, com s’ha dit, amb una bona proporció d’aquella Europa tardomedieval. Per una altra banda, uns llaços polivalents llargament enfortits amb el pas del temps i que trobaren en ciutats com València el substrat ideal per a desenrotllar-se gràcies al seu caràcter progressivament cosmopolita.
De fet, pel que respecta a la primerenca penetració de l’ornament a l’antiga o ‘a la romana’, no es percep gairebé cap incursió, almenys ressenyable o mínimament destacable en l’art valencià fins l’arribada de Francesco Pagano i Paolo da San Leocadio amb la missió d’abillar la capella major catedralícia de daltabaix [vegeu la imatge de la capçalera], i, després d’ella, mercès a la prolongada estada de Da San Leocadio en terres valencianes.
Pintures de detall en grisalla amb personatges de la mitologia clàssica en alguns instruments musicals dels àngels i una successió palmetes i mascarons amb idèntica inspiració al llarg dels nervis de la volta. Prova fefaent de que encara no s’havia explorat la rica ornamentació soterrada de la Domus Aurea neroniana a Roma, acció que encuriosí els pintors i ornamentistes a partir de la dècada de 1480.
No cap dubte que la presència dels transalpins -en paral·lel al paper difusor de la impremta- esperonà els tallers locals a l’hora d’estar al corrent de primerà mà. Portadors, al capdavall, de novetats impensables en el medi artístic valencià i que hagueren d’impactar i difondre`s progressivament en detalls concrets. Ara bé, els mestres italians mai no podien ser els transmissors dels descobriments realitzats a Roma uns anys més tard d’arribar amb el seguici del cardenal Borja.
En canvi, la prolongada presència de Da San Leocadio fins 1520, aproximadament, així com la seua possible tornada a la península dels Apenins, pogué actualitzar el seu repertori en regressar i seguir contribuint decisivament a l’acceptació del nou lèxic, el qual s’assentà definitivament des del 1506 amb els Hernandos, els pintors que acabaren d’introduir també les novetats difoses des de les grutes del magnífic palau soterrat de l’Oppio, potser que ajudats pel Codex Escurialensis, quadern anònim italià de dibuixos romans datat a finals del segle XV i en poder de Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete.
Nogensmenys, cal ser conscients que eixa deriva envers la novetat transplantada començà a fer-se efectiva des de la imitació, o, més puntualment, la reinterpretació dels originals i de les estampes a l’ús que obviava qualsevol tipus de reflexió prèvia sobre la metodologia per aconseguir determinats objectius estètics. És a dir, mentre que el renaixement quatrecentista italià estigué fortament influenciat per l’especulació intel·lectual contemporània, el valencià (i, en línies generals, l’hispà) evolucionà alié al que suposava meditar sobre la recuperació de l’essència cultural de l’antiguitat grecoromana, de la tractadística artística i del rol que exercien els artistes com actors necessaris per a contribuir a transformar el cànon estètic de la societat, totalment identificada amb el gòtic, l’estil que singularitzà el reialme des de la seua fundació.
Amb aquestes coordenades es pot engaltar la lenta introducció dels elements ornamentals i de les puntuals temàtiques de caire mitològic, les arquitectures d’inspiració clàssica, els paisatges naturals de sabor arqueològic, les capitals humanístiques en els filacteris o el tractament dels personatges en les composicions.
Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano desplegaren en la Seu l’ampli bagatge de possibilitats de què eren heralds amb generositat després dels reiterats fracassos del passat. Quelcom que es redoblà sobre manera de forma decisiva des de la presència dels Hernandos el 1506. Revulsius que s’incrementaren a mesura que la centúria avançava amb les selectes importacions de potentats com María Enríquez, Rodrigo de Mendoza, Serafí de Centelles, Jeroni de Vic, Ferran d’Aragó, Germana de Foix o Mencia de Mendoza i els seus respectius cercles d’influència.