LLIBERTAT, EN MINÚSCULA

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

A conte de la situació que vivim, mon pare em referí l’altre dia que havia trobat, mentre escorcollava calaixos, els papers que demostraven que una parenta nostra s’havia quedat òrfena amb 7 anyets pel traspàs de sons pares en la pandèmia de 1918. Per si fóra poc, l’única àvia que a la menuda li quedava també fou víctima de l’anomenada grip espanyola i la criatura hagué de veure-se-les i desitjar-se-les tot sola en un panorama tan inesperadament advers. D’això fa ara 102 anys, poc més d’una centúria, i ma tia ens deixà octogenària fa 25. L’accidental troballa li serví per a meditar en veu alta sobre l’actual crisi sanitària i cloure que l’actual societat no sap, en termes generals, què és patir de debò quan allò material i el benestar que proporciona impedeixen recordar casos tan propers afectivament com sinistres.

Una prova recent d’aquesta conscient ceguesa, que no l’única, és l’alegre celebració de la vespra de Tots Sants des de l’escola i la pròpia família, reconvertida, això sí, en festa ¿de la mort? Una flagrant contradicció que acceptem sense més quan la seua presència macabra resta esborrada del tot en la quotidianitat, precisament per l’hedonisme compulsiu d’arrel capitalista a què acostumem els nascuts des del ‘desarrollismo’ franquista ençà.

El meu progenitor, lúcidament, continuà la seua dissertació dient que si ell fóra jove faria, possiblement, el mateix, ja que cadascú és fill del seu temps i no d’altre. La qual cosa no l’impedia per a assabentar els seus –particularment els néts- de les seues vivències i, al seu fil, la dels avantpassats de tots plegats, que no ho havien tingut gens fàcil ni miqueta per a sobreviure i tirar avant amb les seues respectives proles.

Açò que sembla un romanç de vell, que els fills arribem a entendre a pesar de no haver passat penúries ni necessitats però no tant les generacions més tendres, em serveix d’entrada al tema que m’ocupa, sobretot en moments com el present en què sembla que, uns per altres, hem perdut definitivament el senderi per allò de la proximitat del Nadal.

Tots hem comprovat en pell pròpia com es viu reclosos i temorosos una llarga temporada, hem experimentat un estiu a mitges i una tardor calenta de bell nou, amb xifres de contagiats i difunts molt superiors a la primera onada. No satisfets amb tornar a eixir de les nostres llars i recuperar parcel·les de llibertat perduda, esperonats per mitjans de comunicació -com la televisió- que no deixen de marejar-nos amb informacions contradictòries i sovint sense digerir o directament dirigides, pretenem recuperar de sobte la normalitat d’abans de la pandèmia i, ja posats, tirar la casa per la finestra. Les imatges que hom ha vist aquest cap de setmana en ciutats com Madrid posen els pèls de punta per la irresponsabilitat manifesta de tothom. Com si el món s’acabés i calgués deixar constància de la darrera voluntat comprant compulsivament, omplint terrasses i restaurants de gom a gom. Una pretesa llibertat que esdevé franc llibertinatge o, si em permeten el símil, una mena de darrer sopar suculent que se li ofereix com acomiadament al condemnat a mort.

A hores d’ara, no fa falta ser profeta ni pitonissa (com tampoc polític ni viròleg), hom sap per pura lògica que una tercera onada de contagis i de defuncions esclatarà d’un moment a un altre, potser que coincidint amb el Nadal o només canviem d’anualitat i deixem l’infaust 2020 per al record. Tanmateix, cal salvar la pasqua a tota costa i no deixar de consumir perquè del contrari ¿què significa aquesta festivitat? Fer-ho tot un muntó i demà, demà déu proveirà, d’això estem ben segurs perquè molts podem veure’l de prop abans d’hora mercè a tanta efusió i ganes de viure.

La vertadera llibertat, en majúscula, és la que estem perdent a diari davant dels nostres nassos i no volem veure ni tampoc escoltar, a base de decisions polítiques força qüestionables, noticies sense coure o perverses i un retrocés dels drets en el món laboral que fa paüra (al qual també contribuïm alegrement des dels nostres domicilis mercè a actes irresponsables, guiats per un egoisme i una comoditat lamentables emparats en la tecnologia), no la que es basa en actuar impulsivament per allò de donar-li gust al cos en un carpe diem sense fi ni límits amb l’excusa de ser i fer feliços ¿a qui? La llibertat, en minúscules, que ens inculquen i ens creiem perquè així ho volem, no condueix enlloc per moltes vacunes miraculoses que ens vagen a subministrar a curt termini com a panacea enganyosa de que tot tornarà a ser com abans.