Llibertat i seguretat en la nova normalitat

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Després de reclosos quasi 3 mesos en una situació inèdita, de canviar radicalment els hàbits a què acostumàvem, de capgirar la forma de comunicar-nos i relacionar-nos, en definitiva d’actuar contranatura, estem en la fase 2 de la davallada i a punt d’engegar la fase 3, que ens va permetent recuperar part de la normalitat perduda. O això volem creure.

Tot i això, a banda de les víctimes que fins ara la pandèmia s’ha emportat en circumstàncies tràgiques, ¿què més hem perdut en aquests darreres 90 dies i, potser, mai no recuperem? Segurament, moltes més coses que les que puguem imaginar. Hem perdut, o millor dit, hem seguit perdent a passos gegantins la llibertat de moviments i fins i tot d’expressió en benefici de la seguretat per la por a allò desconegut que ningú acaba d’aclarir-nos mitjanament. La qual ens ha exigit deixar-ho tot, tancar-nos quasi en exclusiva en les nostres realitats com el caragol que s’amaga dintre de la seua closca prevenint un perill o durant la letargia. Tant és així que hem estat literalment bombardejats (perdonen el símil militar) per informacions contradictòries que, lluny de tranquil·litzar-nos, han contribuït a llavar-nos el cervell en massa com no es recorda fins el punt d’accentuar la nostra prevenció, distanciament i desconfiança en benefici d’una por invisible que tot ho abasta i de qui ningú es deslliura.

No són bons temps per a l’optimisme i la rialla fàcil quan circula de tot en els aparells que hem convertit en taula de salvació enverinada per a contrarestar les llargues hores i els dies del confinament. S’ha perpetrat davant de tothom un colp de timó, un viratge de 180º a les nostres vides quan l’altre dia, com aquell que diu, les nostres existències (millors, regulars o pitjors) tenien –o semblaven tindre- un altre sentit.

Probablement, jo no pose la mà en el foc, el virus haja estat una transmissió “natural” entre animals salvatges i l’ésser humà, però el que és ben cert és que d’altres amb menys fortuna ja s’havien anticipat anys arrere com una mena d’avís a navegants. Aquest, com ho podia haver estat/o estarà un altre diferent, està fent trontollar el món des dels seus fonaments, ha paralitzat literalment la seua economia, ha fet esclatar el sistema sanitari (particularment el públic, però també ha posat a prova el privat) i ha deixat l’espai d’actuació a polítics amb poder de decisió i als treballadors essencials: sanitaris, tècnics qualificats, cossos i forces de seguretat o a l’exèrcit, entre d’altres. En alguns països s’ha arribat a instaurar el toc de queda fins i tot.

Inopinadament, els governs, els mitjans de comunicació i la publicitat que els sosté s’han entestat en elevar-nos a la categoria d’herois (¿herois per què?, ¿per romandre obedientment a casa abandonant-ho tot?) i a la de superherois a sanitaris sense mitjans (objecte d’un aplaudiment vespertí teledirigit que mai no vaig entendre), policies, guàrdia civil i exèrcit, per a després estendre-ho (ja que en un primer moment els havien oblidat) al personal de farmàcies, tendes i supermercats, repartidors, tècnics de manteniment… ¿Es pot ser més idiota? Clar que tot no ha estat daurar-nos la píndola, ja saben: després del mal ve el regal. I menut present s’anà obrint en forma d’improvisat teletreball esclau, ERTO, acomiadament i, en definitiva, escampant pertot arreu més pobresa que la que ja patíem. Això i una crisi econòmica galopant de què mai ens aclarirem pel creuament interessat de dades altisonants de les institucions nacionals i dels organismes internacionals competents en la matèria, en una cerimònia de la confusió de què, alegrement, participen les grans corporacions audiovisuals.

Podem intuir com va a derivar la qüestió (amb rebrots o sense ells), sabem que el futur immediat no va a ser millor que el passat recent, que les llistes d’espera de la sanitat pública segueixen aturades, que les patologies, diguem-ne comuns, no s’atenen com abans i que els tractaments de malalties cròniques pateixen l’estrès dels hospitals i ambulatoris, i tot això tindrà un cost molt superior al que ja ha causat la COVID-19. Constatem que la vida democràtica no ha millorat amb aquesta conjuntura i que la llibertat té un preu: la seguretat i el seu excessiu cel.

Mentrestant, per si no fóra poc, els nostres joves –els més preparats amb diferència- van a tindre-ho encara més difícil que fa només uns mesos amb una situació laboral veritablement impossible, en un país afectat per l’esclerosi múltiple que precisa d’oxigen assistit per obsolet i envellit, sense possibilitat ni de recanvi ni regeneració a curt i mitjà terminis. És lacerant que, a pesar d’açò, els nostres representants no hi ha dia que no prediquen que el nostre és un gran país, una gran nació i estupideses semblants cara a la galeria amb l’aquiescència dels de sempre.

No ens equivoquem, està molt bé la renda mínima bàsica a qui més ho necessita (sobretot després d’aquest autèntic colp de gràcia a les classes més sensibles), però no deixa de ser un forat mig tapat per a obrir-ne d’altres insondables en sectors productius que, lògicament, veuran reduïdes les inversions amb més retallades encara per allò d’escampar el desassossec. Perquè d’on no hi ha no es pot traure. ¿Els sona l’efecte del lluç que es mossega la cua? Doncs, això mateix.

Total, repleguem el fruit madur de poc més de 40 anys d’una democràcia –i al capdavant la monarquia- que, fins fa no massa, semblava l’espill en què reflectir-se mig món per exemplaritzant i que, des de fa unes 2 dècades, ens adonem que fa aigua per tots els costats. Però clar, en aquells anys de vi i roses, per allò de pertànyer a la Unió Europea i l’autocomplaença pròpia del mediocre incapaç de veure més enllà dels seus peus, qui anava a dir-nos que seguiríem a la cua… de tantes coses.