No passaran… estan dins

Albert Ferrer Orts- Universitat de València

Com canvien les coses, les circumstàncies i també les persones, perquè aquell lema que enarborà la República espanyola i sobretot l’esquerra quan Madrid estava cercada pels revoltats el 18 de juliol de 1936, el conegut ‘No pasarán’, hui no represente més que un símbol històric de la dramàtica resistència de la capital de l’estat. Tal com esdevingué a València, com a fugaç seu d’un govern legítim desesperadament a la defensiva mentre es dessagnava.

Curiosament, la democràcia i l’alternança lògica de sigles en La Moncloa, les Corts i el Senat, com també en les seus autonòmiques, les diputacions i els municipis, ha derivat en algunes autonomies a llargues –en algun cas llarguíssimes- estades de determinats partits. En el context territorial, ho hem vist a Andalusia, Extremadura, Catalunya, Euskadi, el País Valencià o Madrid, aquesta darrera precisament la demarcació en què el 4 de maig es dirimeix alguna cosa més que la seu de la Real Casa de Correos per als dos propers anys.

Com que les eleccions anticipades per Díaz Ayuso s’han plantejat com un dilema global més que casolà, el bombardeig audiovisual no pot deixar ningú indiferent –en realitat, mai no ho ha fet- després de les polítiques consecutives de Gallardón, Aguirre, González, Cifuentes i, ara, Ayuso; personalitats ben controvertides, la majoria ben polèmiques i amb escàndols, comptes judicials pendents o directament empresonades.

Amb aquest historial, que dura dècades, tot indica que l’actual presidenta en funcions va a revalidar en la Porta del Sol sense cap proposta mínimament sensata, molt probablement amb l’inestimable ajuda de Vox. Un panorama que, pel que pareix, mostrarà com l’esquerra fragmentada no suma i Ciudadanos desapareix del mapa de la mateixa forma que aparegué, fent soroll. Només Más Madrid sembla una força decididament fresca i emergent, mentre que Iglesias no ha estat el revulsiu que es pressuposava i Gabilondo no dóna més de sí després de varis intents frustrats.

De poc, o gens, ha servit el to incendiari de la (pre)campanya i les eixides de to dels de sempre –amenaces per carta incloses- perquè l’electorat aposte per més del mateix, no sé si per pur egoisme, comoditat, costum o desídia. Quelcom semblant esdevingué ací i, jugant jugant, passaren vint anys per a oblidar en termes generals, no diguem en altres latituds. Parafrasejant el lema madrileny durant la Guerra Civil, podríem dir: No passaran… estan dins.