Obrim els ulls

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Alguns de vostès, benvolguts lectors, potser s’estranyen del viratge que els meus últims textos han experimentat en les darreres setmanes. És normal i més encara en un mitjà d’abast comarcal on les temàtiques són –diguem-ne- més properes, de consum gairebé familiar precisament per la proximitat en què esdevenen a diari. Tanmateix, i des d’aquest mateix indret, no puc resistir-me a abordar-ne altres d’actualitat candent que afecten a gent corrent com la que ací viu i a tots els nivells, des del plànol purament emocional fins el més prosaic que puguem pensar. El món és com una fràgil filera de fitxes de dòmino en què si cau una –per llunyana que hi siga- repercuteix a la resta fins arribar al final. Precisament el que ara ocorre a Ucraïna i no fa falta ser molt perspicaços per a comprendre la seua gravetat, en primer lloc pels seus naturals (massacrats literalment i més que ho seran encara, malauradament), en segon terme per les conseqüències (in)directes que hom pateix i en tercer per la possibilitat que el conflicte s’estenga com la pólvora. Les dos primeres baules de la cadena estan en curs, la que manca està al caure si no és que volem repetir exactament la mateixa història que hem estudiat, vist en documentals i pel·lícules i, a més a més, els seus supervivents segueixen donant fe amb el seu testimoni en primera persona. Que encara els hi ha.

Ahir va estar el ‘Dia internacional de la dona’ mentre Europa es dessagna davant dels nostres nassos, on els civils són objectiu militar i les dones –de bell nou- violades sense cap compassió. Ja passà en altres 8 de març des del 1992 ençà a l’ex Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria… Però la vida segueix, com també la degeneració i la mort violentes sense sentit ni justificació possibles. En el fons, res no ha canviat substancialment a millor si bé ho pensem desapassionadament. Tot el que ens envolta sembla sòlid i indestructible, per a sempre, però no deixa de ser una il·lusió perquè és evanescent: hui forma part de nosaltres però demà pot convertir-se en un miratge o, pitjor encara, un malson, com ho podem comprovar a diari, cada hora, cada instant, als mitjans de comunicació a l’ús explotant la primícia informativa a Ucraïna. Però també a les xarxes socials com mai havia ocorregut abans.

Ja ho han manifestat veus autoritzades on calia: aquesta guerra recorda sobre manera els inicis de la Segona Gran Guerra. Però, en realitat, ens retrotrau a totes i cadascuna d’elles, sense distinció. No hi ha en veritat diferència quan l’objectiu sempre és el mateix: la població civil indefensa, el territori, les infraestructures… fins fer impossible la normalitat quotidiana per a créixer lliurement en pau. Què importa salvar vides en els països devastats quan un dels objectius són els hospitals?, què l’educació quan les escoles, els instituts i les universitats són també destruïdes a consciència? Què importen les biblioteques, els arxius i els museus en aquesta voràgine de violència irracional? La supervivència s’imposa, com és natural, la resta s’immolarà premeditadament fins a no deixar rastre.

Ucraïna i abans que ell altres països són espills on reflectir-nos si de veres valorem el que som i tenim, exemples de la barbàrie consentida per la voracitat caníbal d’uns i la hipocresia burgesa de la resta. Mentrestant, la vida no té valor, quedarà la memòria després de la destrucció, encara que aquesta és feble. Tan feble com que als estats on la guerra no hi és –almenys de moment, creuem els dits-, però sí els hospitals, les escoles, els instituts, les universitats, els museus, els arxius o les biblioteques, seguim tirant-nos pedres i cudols als nostres propis sostres de manera tan recurrent com insana, gairebé caïnita. La prova la tenim a diari entre nosaltres mateixos i les nostres institucions on el comportament de no pocs és miserable si la comparem amb l’heroisme dels que es defensen en solitari de la sarpa destructora del poder absolut. Aquells no volen ser herois, però no els en queda una altra ni tampoc millor. Obrim els ulls, no hi ha més cec que qui no vol veure ni més sord que qui no escolta