Paco Corell: l’enginy latent d’un escultor forjat en ferro
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Paco Corell Martí (Foios, 1946) és un dels artistes més prolífics de la comarca a hores d’ara, un artífex que, des de la seua modèstia -ratllant la humilitat-, desitja passar gairebé desapercebut en la seua quotidianitat. Un aspecte distintiu de la seua personalitat en societat que es transforma radicalment només traspassar el llindar de la porta del seu taller, entre planxes de ferro, maquinària, eines de treball, pintures, llapisseres i dibuixos.
Un estudi que esdevé el seu particular univers, inundat de llum natural des de la seua façana i poblat d’escultures pertot arreu en diverses fases d’execució, molt particularment al seu subsòl i a la primera planta, on hi és tota la producció llargament atresorada després de dècades de soledat, immers en les seues cabòries plàstiques, capficat en traure-li llustre a l’aspror del ferro.
Corell, com Mestre, Valero i altres col·legues de llarga trajectòria nats a l’Horta Nord, les obres dels quals han transcentit els seus obradors i són conegudes (inter)nacionalment, a més de poblar institucions, col·leccions, museus i, també, la via pública de pobles i ciutats, no es resignen a deixar de crear en una etapa de la vida en què, a priori, podrien haver-ho fet tot i no necesitar enfrontar-se a diari a la responsabilitat de crear, de sorprendre; en definitiva, d’il·lusionar-se i seguir transformant el món. Unes llargues trajectòries, com tantes més -com deia-, que mereixen l’atenció i el respecte tant dels experts en qüestions artístiques com dels seus conciutadans, a qui van adreçades les seues investigacions i el seu compromís estètic.
Paco Corell segueix il·lusionat i per això redobla l’interés innat per enfrontar-se a la duresa del ferro i entreveu com doblegar-lo acaronant-lo, a les possibilitats del llenç impol·lut i fràgil on trasllada obsessivament traços de tonalitats metàl·liques, eixint conscientment del seu espai de confort per seguir madurant i perfeccionant el seu quefer com un repte vital.
Fregant la vuitantena, l’escultor de Foios domiciliat a Meliana segueix meditant sobre el fet artístic i el seu paper en particular a l’hora de deixar a la posteritat una empremta força personal i plenament recognoscible, original. Continua sorprenent i desitja compartir la seua experiència concebuda en silenci exhibint-la al Puig de Santa Maria, Foios, Meliana, València i on siga menester; la qual cosa parla ben a les clares d’una efervescència, la seua, privilegiada.
Admirador confés de Chillida, Oteiza, Chirino o Ibarrola, entre altres, la seua obra fa temps que s’ha convertit en un referent en l’escultura contemporània, pacientment covada en la taula de dibuix i feliçment plasmada en materials tan durs com inerts reconvertits, a base d’enginy geomètric, en autèntiques delícies per als sentits i l’intel·lecte.