Patriotisme barat

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa uns anys, mentre preparava una classe d’Història contemporània en la Universidad Autónoma de Chile que versava sobre la I Guerra Mundial, torní a veure la pel·lícula “Senderos de gloria” (Stanley Kubrick, 1957), recolzada en la producció i interpretada per Kirk Douglas. Un film tan polèmic per a la França de De Gaulle i la seua concepció de nació i grandeur que allà no es pogué veure fins a lustres més tard (1975). A Espanya no s’estrenà fins el 1986 i, molt abans, fou reiteradament prohibida a Bèlgica i Suïssa.

En realitat, el seu argument antibel·licista es resumeix en una frase lapidària pronunciada pel coronel Dax (encarnat per Douglas) quan el general Paul Mireau li ordena que les seues tropes isquen de les trinxeres i ocupen un turó considerat estratègic -en el fons, la manera més ràpida d’obtenir el reconeixement militar desitjat pel jerarca. Malgrat les raons de Dax per a no posar en risc la vida de la seua brigada al complet, el general s’hi reafirmà amb vehemència quan el coronel li etzibà sense que aquell l’escoltés pel soroll de les bombes: “El patriotisme és el refugi dels covards!”. Tanmateix, en fracassar la temptativa bèl·lica, com era previsible, alguns dels seus homes escollits a l’atzar són jutjats precisament per covardia i afusellats.

Trac a col·lació aquesta magnífica producció cinematogràfica d’United Artists per a tornar a posar en valor la frase, però en el context actual i sense cap ànim bel·ligerant, tot siga dit de passada. Tot el contrari.

Durant segles, a Espanya la paraula patriotisme ha estat directament vinculada a això mateix: la defensa de la pàtria, primer front invasors com els francesos, després en les colònies davant de la pèrdua progressiva de l’imperi  i, més tard, en la Guerra Civil.  En els dos primers casos, l’estat espanyol (o el que quedava d’ell durant la Guerra del Francès) s’aferrissà al terme com a avantsala de l’heroisme; en temps més pròxims la paraula definí sobretot un dels dos bàndols contendents (Falange Española y de las JONS seguida per Franco y, posteriorment, el Movimiento Nacional, posem per cas). El concepte de pàtria passà de definir suposadament una nació a fer-ho exclusivament dels revoltats contra la legalitat vigent establerta, representants al capdavall de l’única Espanya possible per vertadera, monolítica i immutable almenys des dels temps dels Reis Catòlics. La resta, per roja, anticlerical i separatista, no comptava.

A l’inrevés, quelcom semblant anà arrelant més o menys tímidament en algunes parts de l’estat des de finals del segle XIX, en què la llengua, la història i les tradicions eren diferents. Euskadi, Catalunya (on s’arribà a proclamar inclús la República Catalana), Galicia foren algunes d’elles, encara que no les úniques per a ser sincers. Els patriotes per la força de les armes acabaren per imposar-se en tot el país i, per tant, en eixa perifèria sospitosa de diversa i diferent, també patriota en tant en quant reivindicava la seua particularitat.

Amb la mort del Caudillo el patriotisme se l’arrogà quasi en exclusiva la dreta (pretesa reserva de les essències pàtries i de les glòries pretèrites), en tant en quant l’esquerra jugava generalment un paper més aperturista, si se vol internacionalista per allò de superar el llast de vora quatre dècades de ferri aïllament. Amb l’estat de les autonomies (ja saben, llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) el nacionalisme perifèric reviscolà, sobretot al País Basc i el Principat, com també el seu patriotisme, oprimits per la dictadura des de Madrid.

En l’actualitat, la particularitat basca i catalana segueix marcant el rumb de la política estatal, en realitat sempre ho ha fet des que arrelà la democràcia. Fins avui mateix en què un nacionalisme –encapçalat pel PP, VOX i Ciudadanos, principalment- s’enfronta amb el seu alter ego, el nacionalisme de PNB, Bildu, ERC, JXCAT o La CUP de forma descarnada. Acció-reacció. Tant que dubte seriosament que –al bell mig- puga haver una via intermèdia d’enteniment atesa la seua intransigència compartida en un tour de force de resistència que acabarà per esgotar completament a tothom. Potser si ambdues postures, fonamentades en un mateix vocable i idèntic concepte de fons, s’aplicaren fil per randa la frase del film i reflexionaren sobre el seu significat últim en aquesta conjuntura de pugna constant, ja saben: “El patriotisme és el refugi dels covards”, un altre gall cantaria a la immensa majoria de ciutadans que no combreguen ni amb el patriotisme barat d’uns ni tampoc amb el dels altres.