Per a seguir ofrenant noves glòries a Espanya

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Felipe Garín Llombart (València, 1943) ha de tindre el do de la ubiqüitat, doncs està en tot allò que olora a art valencià o, millor dit, de la Comunidad Valenciana, que és com acaben titulant-se algunes de les seues obres no sé si per allò de seguir ofrenant noves glòries a Espanya. En poc menys de quatre anys ha presentat el seu penúltim llibre, Historia del Arte. Comunitat Valenciana (2018), allà on ha estat menester, i ara ho acaba de fer el dia 22 amb el darrer, Pintores de la Comunidad Valenciana en el Museo del Prado (Conexus, 2021), a Madrid. Acte patrocinat per la Fundación Conexus, presidida per Manuel Broseta, i el propi museu per mitjà del seu director, Miguel Falomir. Una obra que, en el fons, pretén reforçar els llaços entre la capital de l’estat i la nostra autonomia mitjançant els pintors valencians amb obra en aquest contenidor cultural primmirat.

En aquest context editorial, el primer compendi commemora el quaranta aniversari de l’edició del llibre del seu pare i també historiador de l’art, Felipe Mª Garín Ortiz de Taranco, Historia del Arte en Valencia (Caja de Ahorros de Valencia, 1978), reeditat per Bancaixa el 1992 amb la col·laboració de Pascual Patuel Chust. Una fita que li ha servit a Garín fill, amb la col·laboració de Juan Bautista Peiró López, per a revisar i actualitzar el que havia deixat escrit negre sobre blanc el seu progenitor en solitari i, després, amb Patuel.

Sent sincers, no he fullejat l’obra, ni tan sols l’he vist, i desconec qui l’edita perquè per a adquirir-la –en edició limitada- cal entrar en un web en què l’interessat només pot assabentar-se dels currículums del prologuista (Philippe de Montebello, exdirector del Metropolitan Museum of Art de Nova York), dels Garín (pare i fill) i de Peiró, així com dels títols dels capítols i dels crèdits (on apareixen altres membres de la influent nissaga però, curiosament, molt pocs historiadors de l’art valencià –casolans o forans- de reconegut prestigi).

I és que Felipe Garín, amb un cursus honorum en el món de l’art i la cultura valenciana i espanyola de què molt pocs poden presumir -des que amb 26 anys dirigí el Museu de Belles Arts de València fins que es jubilà ostentant la direcció del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana-, es permet, fins i tot, la llicència de dir, penedint-se, que “(…) el ámbito artístico haya quedado en un segundo plano en tierras valencianas frente al brillo de las playas y clima y unos estudios que no han sido abundantes” (Valencia Plaza, 18/2/2021). Dues afirmacions sui generis que caldrà interpretar en el marc publicitari de promoció del volum però que res tenen a veure amb la realitat o resulten extemporànies. Particularment la segona declaració, perquè de creure’s-ho ell mateix de veres ens dona peu a pensar que –a banda de tirar-se flors- o bé és un ignorant o no és realment conscient del que diu. Ens inclinem a pensar que se li calfà la boca per allò de ‘vendre’ el seu producte i no reparà en els danys col·laterals de la cita i del descrèdit implícit a una professió que, per una altra banda, lloa.

Per fortuna per a l’art valencià hi ha vida abans, durant i després dels Garín. Molts historiadors de l’art, però també arqueòlegs, arquitectes, historiadors, cronistes, restauradors, filòlegs, paleògrafs o divulgadors –almenys des de fa mig segle- han contribuït decisivament a aprofundir en el seu coneixement mercès a les seues abundants i qualificades investigacions, les quals abasten des de la llunyana Prehistòria fins les darreres creacions plàstiques de l’actual centúria, també des de la vessant femenina. Ell, sobretot com a excatedràtic d’Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València, ho sap de sobra o, en el seu defecte, ho hauria de saber. Malgrat quedar molts camps per conrear, això és cert, el coneixement que avui tenim de la realitat artística valenciana és molt superior al que es tenia quan ell era jove, posem per cas; un mèrit de les noves generacions com també de les pretèrites que començaren a llaurar recte en contextos prou més difícils que l’actual.

Sempre són benvingudes aportacions com les de Garín Llombart, faltaria més, però això no lleva perquè es continue reivindicant el paper de tants col·legues seus, alguns excel·lents, d’altres molt joves encara que apunten alt, que desenrotllen un paper fonamental en la recerca, l’estudi, la divulgació i la defensa de l’art valencià, encara que mai no siguen tan (re)coneguts com ell i el seu pare. Però aquesta és una altra història.