Per on comencem la catarsi necessària i indefugible?

Albert Ferrer Orts, Universitat de València

El diumenge 26 ha començat a obrir-se l’aixeta del desconfinament per allò de facilitar l’eixida controlada dels menors de 14 anys amb la companyia dels seus pares, la setmana passada ho feren els treballadors considerats essencials, el proper 2 de maig podrem passejar i fer esport en solitari si tot va bé o millor encara. Així i tot, han passat gairebé dos mesos des que es va decretar l’estat d’alarma, un fita històrica i sense precedents immediats en la nostra democràcia que, de cop i volta, ens ha fet trontollar de dalt a baix de bell nou.

No obstant aquesta mesura profilàctica, el paisatge que es pot entreveure des de la finestra del coneixement no és precisament enlluernador i no vaig a insistir més en les dades veritablement preocupants que deixa escampades pertot arreu el virus i les seues conseqüències: ja s’encarreguen de fer-ho a diari, amb rutina malaltissa, els grans mitjans de comunicació.

Si a un país fortament endeutat i amb problemes estructurals greus que, a dures penes, anava navegant en les aigües tan embravides com tèrboles del concert nacional i internacional des de fa més d’una dècada li sumem el ‘plus’ d’una paràlisi extraordinària quasi total, que deixa el vaixell fent aigua per totes les bandes si més no mig enfonsat, el panorama no pot ser més desolador.

En aquest ínterim, tothom hem rebut i rebrem centenars o milers d’informacions virtuals de tota mena i condició per les xarxes en les diverses aplicacions telemàtiques que utilitzem sovint. No vaig a entrar tampoc en el seu tenor atès que cadascú ja pot fer-se una idea cabal del que circula tan lliurement com la suposada llibertat d’expressió en què aquests missatges suposadament s’emparen. Al remat, aquesta sacrosanta llibertat, ¿és sols fer ús d’allò que primer ens passa pel cap, sobtadament en diríem, o, pitjor encara, de forma premeditadament malintencionada?, o ¿hauria de ser una necessitat més profunda nascuda de destriar informació, sotmetre-la a la crítica i fer-la pública en condicions responsablement?

Lluny del que es podia desitjar, la classe política és fidel reflex del desgavell a ulls i oïts de qui vulga veure i escoltar. I ho és, simple i planament, perquè allò que fou la transició i la sanció d’una constitució que, potser, valien fa més de quatre dècades ja fa temps que mereixien un meditat anàlisi i una reflexió assossegats. Qüestió impossible si ens adonem que, mentre la cosa ha funcionat ‘raonablement bé’ (paraules que han reiterat fins a la sacietat els nostres governants), ¿per què dedicar-li esforços?

Ni som els mateixos els que tirem a hores d’ara del carro, ni tots som fills d’una dictadura, i si les noves generacions estan molt més preparades que aquelles… ¿per què seguim fil per randa unes pautes nascudes fa tant de temps i que han acabat per fossilitzar alhora els partits polítics, les institucions i les estructures productives de forma dramàtica?

La raó és ben senzilla per poc que observem el fenomen. Som un país on primen encara els drets adquirits per damunt de la vàlua, els endolls per la competència i, al capdavall, la mediocritat més contumaç per davant de la regeneració necessària. Del contrari, ¿com és possible que els nostres joves, i no tant, no troben ocupacions acordes amb els seus indubtables mèrits, que ja volgueren per a sí mateixos una legió de malfeiners escampats pertot arreu que, en no pocs casos, deuen els seus treballs a aquest estat de les coses totalment contraproduent i nociu?

Tant és així que les pròpies proves selectives per a ocupar un lloc de treball públic segueixen el mateix patró d’estratificació fòssil que singularitza el conjunt de la societat, el qual arriba fins i tot a afectar els punts de decisió clau en l’administració municipal, provincial, autonòmica i estatal.
Així ens llueix el pèl, que no la cara de vergonya. En aquest context, em pregunte, ¿de què serviren aquell 15-M i les milers de manifestacions que clamaven per un nou escenari?

Un cop estabilitzada la situació, tant de bo, el celatge anuncia tempesta i de les greus de veres. Vist el panorama, ¿per on comencem la catarsi necessària i indefugible? ¿Estem preparats per a impulsar-la i poder construir una nova societat, moderna i responsable?