Per què s’és del VCF?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Supose que el que ací dic val igualment per a tots els equips imaginats i imaginables. Per què s’és d’un equip i no d’altre?, en el cas que ens ocupa, perquè s’és del VCF? Doncs bé, cadascú té la seua experiència i, en base a ella, decideix. No hi ha segurament dos casos iguals si atenem a les respectives biografies de cadascú i els motius (in)conscients que ens inclinaren en determinat moment per uns colors o per uns altres.

Com molts, sempre he sabut que els dos millors clubs del país eren el Madrid i el Barça, això no és cap secret per a ningú. Tothom sap de les seues gestes, trofeus i figures, aficionat o no al futbol. Però a casa nostra, com a la resta de l’estat, tots no som seguidors d’ells ni tampoc sentim la seua samarreta com a pròpia. Potser una irracionalitat, perquè si qualsevol desitja celebrar bons partits i guanyar títols (inter)nacionals a mansalva l’elecció és més que òbvia.

Ambdós entitats esportives no ens atrauen més enllà de veure-les actuar en el terreny de joc, de tant en tant o periòdicament mercè a l’espectacle que donen i l’expectació que les envolta allà on van, i això ha d’explicar-se necessàriament des de posicions extraesportives, no cap dubte. Si fos pel prestigi assolit només hi hauria merengues i culers, però no és eixe detall el que orienta la sensibilitat, no és la riquesa ni la grandesa el que ens enganxa a un escut i la seua idiosincràsia, són sens dubte molts més factors els que intervenen.

Algunes de les claus les deuen d’haver tractat els analistes esportius capficats en l’esport rei i, quasi de segur, tenen a veure amb la infantesa, el moment en què anem començant a escollir allò que més ens agrada i satisfà. L’entorn familiar, els amics, els cromos, les publicacions diàries i periòdiques, la ràdio i televisió, o totes elles alhora, són circumstàncies que deuen actuar en el subconscient i definir bastant meridianament un aspecte com aquest. Per això, quan s’és d’una sensibilitat no s’és d’una altra, la qual cosa sol mantenir-se de per vida, inclús sense participar directament de les gestes i les decepcions dels equips de la nostra vida.

Hi ha qui, des de la plena consciència, fou d’un equip i després ho ha estat d’altre, com una mena de creixement i maduració endògens i catàrtics que donen resposta a un cúmul de circumstàncies imprevistes que distorsionen un sentiment. No ho critique, més bé ho entenc, encara que considere que té un valor afegit resistir-hi malgrat que les coses (no només els resultats esportius) podrien fer-se molt millors. Diguem-ne, una resistència (resiliència?) més o menys passiva.

Eixe és el cas que ens ocupa, el VCF (SAD, si volen els puristes), un club de poble nascut a la ciutat de València fa poc més d’un centenar d’anys que en el pecat porta la penitència i que ens ha conduit tots plegats a un atzucac. Al capdavall, la reconversió en pla viacrucis per la que han passat i, malauradament, passaran tard o d’hora la major part dels equips que no siguen els dos transatlàntics esmentats, l’Athletic i l’Osasuna. Una perversió economicista que s’ha cobrat les seues víctimes, ha acabat per convertir l’esport en espectacle i ha fet que l’aficionat haja experimentat una espècie de metamorfosi contraproduent. El VCF no és l’única víctima propiciatòria, però si la que més ens dol als que encara sentim esportivament els seus colors i l’escut brodat en la samarreta de cotó.

Una explicació personal, però bastant convincent del per què s’és del nostre equip de referència i no d’un altre, malgrat el desgast i les barrabassades dels qui s’han servit d’ell a mans plenes, ens l’ofereix amb tints de novel·la negra i autobiogràfica Rafa Lahuerta Yúfera en La balada del Bar Torino (2014, reeditada en 4 ocasions), 227 pp. Un llibre en què no cap la indiferència i que em va regalar Amadeo Serra Desfilis, col·lega admirat i també valencianista des de menut.

En el meu cas particular, reconec que sent un xiquet m’hipnotitzà el banderí del VCF que penjava en el retrovisor del 4L blanc de tercera mà que tenia mon pare. Per una banda hi era un rellotge d’agulles inanimades sobre l’escut del club i per l’altra l’efígie en blanc i negre del puçolenc Pep Claramunt, aleshores un dels futbolistes més reeixits tant del club en què milità tota sa vida esportiva com de la selecció espanyola que capitanejava en iniciar-se la dècada dels 70 del passat segle. La resta vindria després… per a bé i per a mal, desitgem que no siga per a pitjor encara.