Pobre museu nostre que estàs a València

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Parafrasejant el ‘Pare nostre’ catòlic que es resa durant la litúrgia per l’oficiant seguit melòdicament pels feligresos, me n’ocupe de bell nou del Museu de Belles Arts de València perquè –com si fos una mena d’oracle- el seu director s’acaba de pronunciar sobre el seu present i, sobretot, el seu futur en el Club Broseta ara que s’acaba de inaugurar la Col·lecció Gerstenmaier. Són dies de vi i roses, no en cap dubte.

Des que es va publicar que Carlos Reyero Hermosilla (1957) deixava el càrrec per qüestions de salut a penes un any després d’haver guanyat el concurs públic en què participà, una dimissió que trobà en els efectes perversos de la pandèmia l’excusa perfecta arrodonida per la rapidesa en què es trobà recanvi a la calculada espantada, el nostre museu de referència segueix com aleshores: navegant a la deriva sense rumb ni tripulació. Sense ruta perquè no pot tindre-la sense carta de navegació ni vitualles per al viatge, sense tripulació perquè sense una cosa ni l’altra mai no disposarà de personal competent per a iniciar cap travessia enlloc. És igual que les seues mercaderies siguen precioses, la realitat és que el vaixell sobreviu –ara com abans- de les visites que hi fan alguns estudiants, curiosos i experts, tant com de la vergonyosa almoina pressupostària que se li assigna perquè tot seguisca exactament igual de mal.

Des d’aquell moment crucial, com dèiem, en què Reyero acabà per adonar-se’n del despropòsit, això sí, posant-li la guíndola a una llarga carrera acadèmica com a flamant director de museu, al seu hereu in pectore, que interessadament es feu el cec i el sord –que no el mut-, se li obrí el cel quan Carmen Amoraga pensà en solucionar la cobra que oportunament li feu el de Santander nomenant-lo successor. Tret de participar en l’esmentat concurs, a l’agraciat mai no se li hagués passat pel cap arribar tan lluny i menys en aquestes circumstàncies certament rocambolesques. Total, ací pau i allà glòria, seguint el refranyer catòlic: el primer se’n baixà del carro sense fer pols ni remolí (que és del que es tractava) i l’altre se’n pujà d’un bot davant la complicitat de la directora general de Cultura i Patrimoni i el beneplàcit de Marzà a través de la secretària de Cultura i Esport, Raquel Tamarit. Al capdavall, a tots ells què els importa el museu ni el que atresora?

El nou capità, vull dir director, es despenjà amb declaracions tan sorprenents com inversemblants -en sintonia amb la voluntat dels seus nous patrons- que semblaven més les proclames del capità Ahab perseguint Moby Dick que no pas les d’un universitari sensat, objectiu i sabedor del terreny que xafava. Que si el museu estava ben finançat dintre de la penúria, que no feia falta que hi hagués més personal, que ell mateix treballaria nit i dia per posar el contenidor cultural on mereixia… Els del Levante-EMV, rica és l’hemeroteca, ho recordaran bé el seus lectors, no han deixat de donar-li corda al desgavell, sobretot des que aparegué la noticia que li havia tocat el gordo al museu mercès a l’arribada imminent de la Col·lecció Gerstenmaier. La qual, per una banda “incluye algunas atribuciones incorrectas, y bastantes obras sobrevaloradas (…) una colección interesante, con algunas obras notables” i, per una altra, la conforma l’anteriorment batejada com a ‘Verge de Cumberland’, “un cuadro inspirado en las obras de Rubens, pero con detalles que lo distancian de la producción autógrafa del maestro (…)”, en paraules d’Alejandro Vergara, conservador de la Pintura Flamenca y Escoles del Nord del Museo Nacional del Prado (Levante-EMV, 14.12.2021). Modestament, fa temps que advertíem en aquest mateix mitjà que no era or tot el que relluïa quan es donà a conèixer la donació, encara que la vinculació del conegut periòdic casolà amb el madrileny Instituto Moll (Centro de Investigación de Pintura Flamenca), creat per Editorial Prensa Ibérica, i, a través d’ell, amb Matías Díaz Padrón potser ho expliquen.

Segons l’oracle al que al principi al·ludia o les arengues temeràries del capità Ahab, que per al cas és el mateix a aquests efectes, el que de Madrid arribava era extraordinari i tornava a posar en el mapa el museu per la generositat del donant. Ai, mare! A què es juga i a qui es vol seguir enganyant a hores d’ara amb el que ha plogut? Després de poc menys d’any i mig de gestió, el director es despenja en el club d’opinió citat amb la crua i dura realitat que tothom sabia de memòria tret d’ell, dels que en ell confiaren i dels que li donen cobertura als mitjans de comunicació. Però això no és cert, com sabem, i fa innecessària aquesta cerimònia de la confusió premeditada que té com a úniques finalitats que el museu no cause més maldecaps mentre transcorre la legislatura i, alhora, que el seu màxim responsable sume mèrits, ocupe absurds titulars i les mateixes xarxes socials de la institució o faça de comissari d’exposicions de consum intern d’escàs recorregut.

“O museo puntero o contenedor de cuadros”, així es despenjava González Tornel (1977) davant d’una audiència tan panxacontenta com provinciana, com sol ser habitual, i es quedà més ample que llarg, responsabilitzant la societat valenciana dels tombs de la centenària institució artística. Alguna de més en tindrà ell, es de suposar, quan acceptà encantat el repte, sabedor com era dels seus mals endèmics. Per no dir l’espasa de Damocles que segueix penjant de la Conselleria del tripartit del Botànic, com abans ho feu de la del PP i de la del PSPV. En cultura, comptat i debatut, canvien els partits i les persones però no ens enganyem quasi tot continua igual de mal o pitjor encara per pur meninfotisme. Tot i això, sempre els hi ha que pesquen en aigües tèrboles per al seu propi benefici. D’això es tracta, i qui vinga darrere més del mateix. Amén.